Crònica d'una mort anunciada.

Sento molt començar el post d'avui, comentant que si algú pensa que llegint aquesta entrada, es podrà fer un dibuix mental de la cursa d'avui al Circuit de Catalunya, crec que va errat. Em sap greu no poder aportar aquesta informació, ja que precisament avui, aquesta crònica serà la d'una mort anunciada, la meva. No en sentit literal és clar, sí però, esportivament, sí en quant a seguir disputant la prova d'avui. Ha estat un cas de "mort súbita", he intentat una RCP infructuosa, però ja se sap, per moltes compresions cardíaques i ventil·lacions que es facin en una Reanimació Cardio Pulmonar (RCP), si no hi ha aport d'oxígen... Mal asumpte.

  

I es que els meus muscles han claudicat anegats d'àcid làctic, els he asfixiat en escasos 2'. A veure qui és el maco que es capaç d'aguantar 120 segons sense respirar.

 

 

Anada.

Avui m'ha tocat anar sol a córrer la 2ª prova de la Challenge.

En principi, la Pepi, havia de córrer amb la Maya (la seva pilot), però no ha pugut venir, de manera que en Ferran ha decidit que li fes de guia en Joan (amb bon criteri).

He de reconèixer que anar a córrer sol no em motiva de la manera que ho fa el fet de compartir la cursa amb una altra persona, aportant el meu petit gra de sorra, fent de pilot. Em compensa molt el patiment damunt la màquina, i crec que ara per ara, és en el tàndem on trec el millor de mi com a ciclista, si és que hi ha alguna cosa bona encara.

Avui, quan la cosa ha començat a anar malament, m'han passat una infinitat de pensaments pel cap, entre ells, i potser el de més pes, era: -"Què nassos faig aquí, tot sol, sense anar enlloc?".

Aquest matí ja he rebut un bon pal al pujar a la balança del bany, 80,2 kg!. Qui em mana a mi pesar-me just abans d'una cursa, quan sé que precisament el meu pes s'allunya, i molt , ja no de l'ideal per a un corredor, sinó, fins i tot del saludable per a una persona qualsevol. Estic amb sobrepès, i ho sé.

Crec que avui, precisament per no valorar suficientment el que anava a fer, he comès més errors que un juvenil, el seu primer dia damunt la bici. Sembla mentida, no? Més de 20 anys d'experiència sobre els pedals, i cometre globerades com les d'avui, clar que a la meva època, plantejaments com els que m'he fet avui, o millor dit, les reflexions a les que m'ha dut la manca d'un plantejament correcte, no me'ls feia ni de conya. Quan un camina, i no li costa anar al pilot, no es planteja massa coses, la veritat. Només mira el moment de donar el pal, vigilar i controlar, o encertar l'escapada bona.

He esmorzat correctament, amb temps més que suficient per a fer la digestió, i he menjat hidrats de carbó d'index glicèmic mig, i baix, per a evitar arribar a la cursa sense sucre a la sang.

El ritme d'anada a Montmeló, però, ha estat massa elevat per a mi. Havia estones que m'acostava l'Uan, i arribant al circuit, en un "pepinorro" que hem trobat a pocs metres de l'entrada... Ja he notat que no anava. És hagut de passar de tot, i anar a un ritme molt més tranquil.

M'he preparat un bidó amb aigua i un altre amb aliment, i... Aquí crec que ha estat la meva gran cagada, m'he pres un dels sobres d'aliment (en gel), amb la intenció de reposar els hidrats perduts en els quasi 40 km que ja duia a les cames.

Em miraré amb més cura la composició del gel, però crec que el que ha fet, ha estat generar un pic d'insulina a causa de la descàrrega de sucre aportada pel gel, la qual s'havia de metabolitzar, i al no estar en cursa... M'ha deixat sense benzina.

Naturalment, això, unit al sobrepès, el qual no només incrementa els kg que he de desplaçar, sinó que dificulta la respiració, impedint que el pulmó ventili l'aire suficient per a generar una correcta aportació d'O2 als teixits, alhora que dificulta una posició còmode sobre la bici, sobretot en els moments de màxima intensitat, fa que el meu rendiment avui, hagi estat de pena.

Com diu el mestre Artero: -"Arrancada de toro i parada de burro".

Doncs en això m'he convertit avui, en un "Burro". Això sí, un ase català.

 

La cursa.

Després d'uns minutets esperant als "boxes", ens hem adereçat la línia de sortida del circuit. El cert es que fa impresió trobar-te de cop i volta dins el Circuit de Catalunya per a disputar una cursa.

Després de liar-nos una mica de si la sortida era sota la pancarta o damunt la línia de meta. Finalment ens hem aturat a la línia. La meva posició era inmillorable, just damunt la línia, al vell mig de la calçada.

Tocada de xiulet, i endavant!

He sortit amb el 52x19, amb facilitat. He clavat la cala a la primera, m'he aixecat, i he començat a baixar corones, per a evitar que el cap de cursa s'allunyés.

La sortida ha estat molt ràpida, encara no havia trobat una bona roda, que ja veia com alguns, no contents amb el ritme de la sortida, ja començaven a atacar. Pilot enfilat, i jo que em poso a roda d'un SKODA, i enfilo cap a la primera corva al capdavant d'un pilot estirat, i en progressió.

En començar el primer repetxó, el mal de cames que he notat ha estat brutal. Com més fort premia els pedals, més dolor, una sensació horrorosa. De vegades, el que notes es que et manca caixa, que el pit fa mal, i sembla que hagi d'esclatar, ets incapaç d'agafar aire, i t'ofeges. Avui, però, no era aquest el problema, em feien mal les cames, un mal horrorós, i de cop i volta... Han deixat de funcionar, totalment colapsades. M'he començat a quedar, em passava tothom per tot arreu. Clar, jo era al mig del pilot, i no em podia apartar. És horribles veure com absolutament tothom et passa, i per molt que premis amb força les bieles, en contes d'impulsar la màquina, et vas enfonsant en la teva pròpia misera (et converteixes en un cadàver amb rodes). Tot i amb això, aconsegueixo coronar a pocs metres de la cua del pilot (no està tot perdut!).

No conec el circuit (no havia vingut mai), però confío en que la baixada em permeti recuperar. Sóc bon baixador, i em moc bé dins el grup, així que per un moment, penso: -Ja està, caço el pilot, remunto una mica, i em deixo dur fins la propera rampa. Les cames s'hauran oxigenat i la passaré millor que la primera.

Doncs no!

Tot just empalmo... Tornem-hi! Nova fuetada. Em poso a roda d'una noia que va a cua de pilot, però és inutil, les cames no van, i veig com, lentament, es va allunyant de mi. Segueixo fent força, busco una corona bona, però res, és inútil, quan no vas, no vas.

Tot i que el terreny pica suaument cap amunt, intento acoblar-me a la màquina, abaixo el cap, intento desestressar-me, i trobar-me. No hi ha res pitjor que deixar-se dur per la desesperació, i donar pedals sense ordre ni concert.

No estan lluny, mantinc la distància, respira, respira, respira... (penso).

La pista torna a picar cap amunt, el desnivell se'm fa insalvable, he de posar el 23, 52x23, quina creuada de cadena!

Al coronar em passa el cotxe d'àrbitres, dabant d'ell hi ha un corredor, i me'l marco com a primer objectiu. A per ell! Sembla que les cames tornen a reaccionar.

Li donc caça, el passo amb facilitat, aixeco el cap, i veig com el pilot és a prop, i em vaig acostant. Potser encara es pot produïr el miracle, tornar a entrar.

Però... Torna a augmentar el %, el BADABICI que havia passat, em supera, es posa d'empeus, i marxa. És brutal! En quan la carretera mira una mica cap el cel, veig l'altre cara de la moneda, es gira la truita (això és el pes). M'aixeco, premo amb força els pedals, i intento que no marxi. Potser entre els dos podem fer quelcom, el veig amb ganes de tornar a entrar.

Caram! Ara em passa un altre. Això és desesperant.

Quan et quedes, sempre tens la sensació de que ets el primer en fer-ho, o sigui que vas l'últim, no ets conscient de que potser darrera teu hi ha més gent.

Em concentro, i vaig a per ell, no el puc deixar marxar, ara el terreny suavitza, i aniré bé.

Està clar que va a per el BADABICI, hem de fer grupeta!

Efectivament, em sento millor, l'agafo, el supero, se'm posa a roda, i vaig a pel de davant. 

A la recta de meta, ja veig que el pilot ha baixat ràpid, i no l'agafaré ni boig, però el tinc a la vista. Si ens agrupem els tres, podem anar fent grupeta amb altres despenjats, i anar trobant ritme entre tots, penso.

Em vaig acostant a una noia, i per davant va el BADABICI. El corredor que duia a roda, em passa poc abans de la corva, i em poso a roda, pensant a aguantar la pujada darrera d'ell. Però no puc, un altre cop les cames van malament, ell va marxant poc a poc, i jo no sé què nassos fer.

El cap comença a barrinar, em sento sol, molt sol, terriblement sol... I patint.

De cop, gairebé com un acte reflex, en una maniobra gairebé inconscient... Giro cua, i baixo direcció boxes. S'ha acabat!

Em deixo anar, passo per dabant dels tècnics d'ONCE, la família, amics... No reacciono, estic mort.

Després... Ja més recuperat, m'acosto a la Marta i les nenes, les explico el que m'ha passat (la Marta feia una cara d'al·lucinada...).

I em quedo amb ells, per a veure la cursa.

El tàndem Blanco-Morales (guanyadors al final), van de fàbula. L'Iker que avui també corre sol, va a cua de pilot, pero va. Els tàndems Pepi-Joan, i Javi-Miguel, acaben rodant junts. Finalment l'Iker no aguanta i es queda del pilot, però com els dos tàndems anteriors, acaba sense ser doblat.

 

Fotos.

 

El tàndem Blanco-Morales ha estat controlant la cursa des del principi. En Morales ha corregut a la perfecció. Marcaven ritme a la pujada, i atacaven quan el terreny era favorable. Si s'enduien alguna individual a roda, aixecaven el peu per a no condicionar la cursa. Que els individuals seguien, ells, a roda.

A la darrera volta han fet un atac incontestable. Ja han arribat al final de la recta de meta destacats, i han creuat l'arribada escapats. Guanyadors de la cursa i primer tàndem. Felicitats parella!

 

L'Iker a roda del pilot.

 

El tàndems Javi-Miguel i Pepi-Joan.

 

 

La Laia.

 

La Judith.

 

Amb la Judith i la Tona.

 

Amb la Laia.

Gràcies família, fins i tot en aquests moments difícils, em sabeu arrencar un somriure.

 

Video

 

Les dades.

Quin perfil! Poc més d'una volta. 5,5 km de cursa en 9'. Ha estat la cursa més curta de la meva vida.

La gràfica, però, no té desperdici:

En 0,5 km passo de 0 a 28,6 km.

En aquest moment (1'), veiem 3 punts d'infelxió paral·lels: Les pendents de velocitat, FC, i perfil, disminueixen, malgrat segueixen una trajectòria clarament ascendent. V: 28,6 km/h. FC: 175 ppm.

Arribo a una V de 46,8 km/h, i 178 ppm. En aquest moment (2'), segueix la rampa ascendent, disminueix la velocitat i la FC (moment de crisi), les cames no van.