dilluns, 11 de Maig de 2015
Campionat de Catalunya de ciclisme escolar i infantil.  

Aquest cap de setmana... No m'ho he passat be veient la cursa d'infantils.  

-La normativa diu...
M'importa ben poc que diu la normativa, en relació a segons què. I més quan l'aplicació d'aquesta obeeix a ves a saber què o qui. En tres anys que fa que la judith competeix, és la primera vegada que veig que s'apliqui allò de "corredor doblat, fora de cursa".

El que importa és l'us que els àrbitres en fan d'aquesta. I si cal... Doncs hauriem de començar a fer un pensament en canviar-la.

Perquè... Ja que hi som. Aquesta norma d'eliminar els corredors doblats, ve recollida en l'apartat de DISPOSICIONS GENERALS de la NORMATIVA de CARRETERA, on es fa referència a les categories CADET, JÚNIOR i ÊLITS, així com FÈMINES (a partir de cadets, s'entén) i MÀSTERS. I més concretament a les curses celebrades en circuït urbà, considerant que també les hi ha de carretera oberta (recordem que en categories inferiors sempre es fan en circuit urbà o permanent, mai en carretera.
I la referida norma diu: -• Els corredors doblats seran eliminats fins que ho consideri el jurat tècnic.
No explica el perquè, ni el critèri de tal consideració.
I repeteixo, segons s'enten, no és d'aplicació en categories de base. Al reglament d'infantils i escoles no se'n fa cap referència.
Sigui com sigui... No es pot primar la incompetència arbitral a la il·lusió dels nanos.
Repeteixo, estem parlant de ciclisme infantil, ciclisme de base, ciclisme d'escoles, ciclisme de nens i nenes dirigit a l'aprenentatge, ciclisme de formació, on els infants venen a gaudir de l'esport que els agrada, a aprendre i a millorar.
És un ciclisme de base no només tècnica i fisica, ciclisme on es comencem a crear els fonaments de futurs esportistes, on els valors dels futurs homes y dones de la nostra societat, comencen a prendre forma.
Els expliquem que aquí es ve a gaudir de la bicicleta, a passar-ho bé.
Els expliquem que ningú els exigeix res més del que poden donar, que no els pressionem.
I sabeu què? Jo em volia creure aquest discurs, discurs que és el meu.
Discurs que ahir... Em va sonar d'allò més fals.
Perquè el missatge que reben no és pas aquest.
És el missatge dels fets.
I els fets, no les paraules, fan que menys del 50% del pilot femení sigui capaç d'acabar la cursa.
Els fets fan que les llàgrimes xopin els rostres d'aquestes nenes més que la suor del seu esforç. Esforç que no es veu recompensat per una cursa ben feta als nostres ulls i als seus cors.
Ja ho deien elles: -Que no ens classifiquin, si volen, però que ens deixin acabar-.

Cadascuna sap molt bé el lloc que li correspon al pilot. Ja sigui perquè entrena més; perquè és més hàbil pilotant o emprant les relacions de canvi; ja sigui perquè és més patidora; perquè està fisicament més desenvolupada; o simplement perquè té més facultats.

Els que no tenen tant clar quin lloc les correspon són els àrbitres.
"Corredor doblat, corredor fora de cursa". Sí, ho diu la normativa, ja ho sé. Jo mateix ho he patit a les meves carns, però no a aquestes edats.
I què és el que fa que es justifiqui aquesta mesura?
Que un cop doblats no saben quin lloc els correpon a la classificació?
O sigui... Facilitar la feina arbitral.
Això sí, a partir de mitja cursa ja no s'aplica, els doblats poden seguir.

I quan el resultat d'aquesta mesura implica que es desqualifiquen només 5 o 6 corredors... Es justifica?
I quan el resultat és que la meitat de les noies han de posar el peu a terra... Es justifica?
I quan el preu d'aquesta mesura son les llàgrimes i la incomprensió dels nostres fills... Calia?

Potser el que es cerca és disminuir el numero de corredors per seguretat. Em costa d'entendre.
Malauradament, no podem dir que sobrin nanos al ciclisme. Recordo que nosaltres corriem en pilots de 200 unitats (anys 80-90's). Teniem que fer mànigues classificatòries a les curses de cicuit.
El missatge que els fem arribar, però, no és el que comentava sobre gaudiment i aprenentatge. El missatge és de rendiment. -Si no assoleixes un nivell físic i tècnic mínim... Estàs fora. - Es prima la comoditat dels àrbitres a la il·lusió dels nens.

S'ha de ser professional vaig haver de sentir per megafonia per a justificar una decisió arbitral, la qual no discuteixo, perquè és conseqüència d'una infracció, la qual afecta a la seguretat.
Però si s'ha de ser professional... Sigue'm-ho sempre, no només amb nens i amb senzilles aplicacions del reglament.
Cal que parlem dels continuus errors arbitrals i de la manca de criteri? Donaria per molt.
Siguem professionals i primem la pedagogia en aquestes categories si us plau.
I si cal canviar coses... Canviem-les!

Aleshores... Què he de dir a la meva filla de cara al proper campionat, o la propera cursa?
A partir d'avui entrenaràs cada dia, perioditzarem la temporada en micro i macro-cicles, aprendras a fer entrenaments intervàlics... Etc, etc... (Rendirà més, segur! Però hipotecaré el seu futur esportiu, fisica i psicològicament).
O puc optar per dir-li: -Mira, com no arribes al nivell dels nois ni de lluny, i tampoc al de la meitat de les noies, no cal que anem.
Total... Per a aguantar dues o tres voltes amb el pilot, despres 5 o 6 més, i plegar... No cal.
Sortim tu i jo, ho passaràs bé, entrenaràs i aprendràs. T'estalviaràs un disgut, i el papa un bon grapat de diners.


Sí, ja sé que potser sembla que exagero, ja sé que la propera cursa serà diferent.
Jo sé quin és el lloc que li correspon. Sé que anira feliç i neguitosa a córrer. Escalfarà xerra que xerraràs amb les amigues i amics. Sortirà estressada sabent que no aguantarà (això és bo, s'exigeix), perseguirà durant un parell de voltes (aprendràGui?o, rodarà sola unes 5 o 6 (patiràGui?o, la doblaran, intentarà seguir i patirà més, petarà i anira com pugui fins que la dobli el grup de noies, amb les que rodarà una bona estona (gaudiràGui?o, veurà que a mitja cursa el ritme baixa i que és perfectament assolible per a ella (aprenentatge i autoestima). Els primers tornaran a doblar i regnarà l'anarquia a la seva grupeta. Uns s'hi afegiran, altres no, el caos. Cadascu acabara com podrà. Després s'explicaran la seva batalleta, riuran, s'abraçaran, es felicitaran, i pensaran en la propera.

Exemple de cursa que es va repetint més o menys. No només per a ella, sinó per a tots i cadascun dels nens i nenes que van a córrer amb tota la il·lusió del món. Anar a córrer no només és assolir un lloc a la classificació. És una lliçó de vida, una lliçó de ciclisme, una lliçó d'amistat.

Com podem no permetre que ens regalin aquests moments?
Perquè ho diu la normativa? No cal que us digui què en penso jo... D' aquesta normativa.  

PS: Això sí, després m'he de sentir que tindran els punts per al campionat.
Mmmmmm...  On m'he perdut?
O potser hi ha pares que és això el que els preocupa?

No hem entès res... No entenc res!  



















Publicado por cpradasg @ 17:43  | Judith.
Comentarios (0)  | Enviar
Comentarios