dimarts, 23 de Juny de 2015

Ja fa temps que vaig començar a escriure el següent article, tot i que el volia acabar, no ho vaig fer, i es va quedar oblidat a la cua d'altres que havia començat en el seu moment, i no vaig arribar a publicar. 

Avui, volia escriure sobre l'estrès que genera la competició en els nens i nenes en edat escolar, i l'he vist. Així que a mode d'introducció penso que no està malament que el recuperi. 

 

Ser pares d'un/a ciclista. 

Aquesta temporada m'ha tocat veure el ciclisme amb uns altres ulls. 

I no em refereixo a veure, com diuen, els braus des de la barrera. Sinó a quelcom una mica més complex.  

Acompanyar la Judith en la seva decisió de practicar ciclisme, m'ha fet descobrir una dimensió diferent de l'esport que tant m'apassiona. 

Ser ciclista, i pare de ciclista implica, es vulgui o no, conviure amb certs tòpics, i escoltar comentaris com: 

-Ho du a la sang- ; -Clar, envoltada de bicis, no podia ser una altra cosa-;  -Segur que li has inculcat tu...-  

O... -Apa! Que no deus tenir enveja ni res de la teva filla, ara, eh?-; -Ja voldries estar tu en el seu lloc, eh?- 

He de dir, que res més lluny de la realitat, almenys en el meu cas. Això no vol dir que potser algú s'ajusti més a aquest perfil, però no jo. 

Mai m'havia plantejat que cap de les meves filles volgués ser ciclista, i menys de competició. És cert que sempre ens ha agradat sortir en bici a passejar pels carrils que hi ha a BCN, o anar al parc de la Ciutadella, la carretera de les aigües. Quan eren més petites me les enduia a passejar amb el remolc, o fins i tot, hem fet dues vegades la BCN-Sitges amb ell. 

Com a la majoria de famílies, la bici és un instrument lúdic que alhora proporciona als nens, cert grau de llibertat i autonomia que ells aprecien molt. 

Doncs bé, al que anava. Quan la Judith em va plantejar, gairebé exigir, l'estiu passat que l'apuntés a l'escola de pista, em va enganxar una mica fora de lloc. No ho esperava, la veritat. I malgrat he de reconèixer que com a aficionat que sóc al ciclisme, i ex-corredor, una part de mi se sentia il·lusionat per aquesta decisió, una altra només veia inconvenients, riscos, perills... Tot eren temors. Però la Judith ho tenia clar, volia ser ciclista. 

Són molts els dubtes que et planteges. El primer era esbrinar si aquesta decisió era producte d'una vertadera afició a la bici, o era una estratègia per a apropar-se més a mi, com si això fos possible. El pensament dels nens, però, mai saps per on pot anar. Ràpidament em vaig adonar que no, que realment gaudeix, i molt, de la bici. 

Un cop veus que li agrada de debò, que gaudeixes al veure-la fruir tant, i per postres t'adones que no ho fa malament, i comences a veure espurnes de qualitat, et consciències que això, molt probablement no serà un desig passatger, sinó que hi haurà bici per a estona.  Et planteges aleshores un munt de coses: -No serà massa jove per a competir?- M'havia plantejat, que en cas que li agradés anar en bici i volgués córrer, que no comencés fins la categoria de cadets, i és aleví de primer any! Li queda un any més d'aleví i dos d'infantil fins arribar a cadet, uf... S'haurà de gestionar amb molta cura tot això! 

Comencen les curses!  

Ja l'he vist rodar al velòdrom, aprendre a fer rodets. He gaudit com un nan veient com dia a dia ha anat millorant, guanyant en habilitat i confiança... M'he sentit orgullós de la petita ciclista que tenim a casa. 

Ara, però, hi ha un punt d'inflexió, comença la competició. I vulguem o no, això té una sèrie d'implicacions. La més evident es que tothom vol guanyar. I malgrat a aquestes edats, al principi, molt probablement no és una prioritat, sí que arriba un moment que veure com tots van més ràpid que tu, genera frustració. 

Estrenem rols doncs. Ella es converteix en corredora, i jo, en pare de corredora. 

El paper que ens toca desenvolupar als pares, és important, i molt. 

Durant aquests mesos acompanyant la Judith a l'escola de pista  i les curses, he vist tota mena de conductes per part dels pares. Situacions i escenes que ja havia viscut abans, quan era un jove corredor i veia com alguns pares tractaven els meus companys. 

Per sort, no és la normalitat, però he de reconèixer que m'ha impactat força comprovar com tot i els anys que han passat, poques coses han canviat al ciclisme. Tècnicament moltes, però a nivell socio-cultural... Ben poques. 

I una d'elles és el comportament d'alguns pares envers els seus fills, pressionant-los per a que obtinguin els resultats que s'espera d'ells. I si no...  

I si ja quan ho veia en els meus companys, em sabia greu per ells (he vist fracassar nanos amb molt de potencial, realment bons, per culpa dels seus pares, així de clar!), ara, quan ho veig en els companys/es de la meva filla, em fa patir. 

Alguna vegada li he comentat a la Marta: -Si algun cop em veus fer alguna cosa així, digues-m'ho, eh? Que jo no vull que la Judith hagi de passar per això- Referint-me, clar, a alguna conducta que m'ha semblat inapropiada per part d'algun pare o mare. 

La meva prioritat és que la Judith s'ho passi bé, i que gaudeixi de la bici i de l'aprenentatge que en fa. Ara li toca aprendre, els resultats no són gens importants, almenys per a mi. I en aquest sentit tampoc ho són els entrenaments. Considero que a la seva edat (10a), el concepte entrenament no hauria d'existir. Al marge de les activitats que fa a l'escola de pista, ha de sortir en bici només quan li vingui de gust, i mai més d'una hora, i en terreny planer. 

Ara toca fer amics, socialitzar-se i veure món, que darrera les curses, apa que no ens toca fer quilòmetres! 

I en aquest entorn de socialització, òbviament, el ciclisme no ha de ser exclusiu, ni molt menys, o millor dit, excloent. No s'ha de perdre res que li sigui propi per edat. Festes d'aniversari, sortides al parc d'atraccions, excursions, anar al cinema... Etc. I naturalment, i per damunt de qualsevol altra cosa, els estudis. 

Val a dir tanmateix, que en la qüestió acadèmica, des que va a l'escola de pista, ha millorat sensiblement el seu rendiment a l'escola. Ho està vivint molt positivament, i nosaltres també. 

 

La competició en edat escolar. 

Si hi ha quelcom que acompanya els esportistes quan de competició parlem, és l'estrès. 

L'estrès es dóna quan els nens han de fer una demostració de les seves habilitats davant un context important per a ells. Ve generat per l'exigència d'una resposta en situacions de possible fracàs. Dit d'una altra manera, el desequilibri que es genera entre la demanda física i la seva capacitat de resposta per a assolit l'objectiu. 

Per això és fonamental que tinguin molt clar què és el que els exigim. I hem de ser coherents i no caure en contradiccions (pares, tècnics, organitzadors, àrbitres.... Etc.). 

És per això que de vegades em plantejo si fem bé de fomentar la competició en nens i nenes en edat escolar. Ja que tot i que hi ha qui no prioritzem els rendiment esportiu, sí que els posem un dorsal, i el introduïm en un llistat de qualificacions. I a sobre els pengem medalles i fins i tot els donem trofeus o els abillem amb maillots de campions. 

Tot sovint em plantejo si cal, no oblidem que són edats de formació i creixement, i cadascú du el seu ritme. L'evolució d'un esportista no ha de venir marcada per un estàndard, els hem de deixar créixer cadascú al seu ritme, si no volem escurçar la seva vida esportiva o fins i tot malmetre-la. N'hem de tenir molta cura, i no deixar-nos endur ni per les passions, ni per les frustracions, hem de mantenir el cap fred, i aquesta és la nostra responsabilitat. Responsabilitat compartida entre pares, tècnics, entrenadors, organitzadors, àrbitres, federacions, etc. 

Tinguem en compte, que els corredors més hàbils, són els que estan sotmesos a més estrès, ja que tenen molt clar que només un guanya la cursa. I per a fer-ho, intervenen mols factors. Després hi ha els campionats. Al marge de les curses en si, s'afegeix la pressió de les puntuacions. Una caiguda, una lesió... Pot fer que no es classifiquin. Tot sovint és més gran la por a lesionar-se, per les conseqüències que du en quant a rendiment immediat o repòs (no es puntua), que a tenir una mala cursa. 

Hem de tenir molt clar que el nen ha d'aprendre jugant. I n'ha de gaudir. 

El nen ha de viure positivament la seva evolució personal, i això és el que nosaltres hem de saber valorar, i el que hem d'aprendre a transmetre'ls a ells. No els hem de comparar amb ningú. Cadascú és un cosmos que evoluciona de forma física, psíquica i socialment. 

Ser conscient d'aquesta evolució, el motiva per a seguir endavant en l'esport. 

La influencia que exerceixen els pares és directa, podent ser positiva o negativa. En cas que sigui negativa, els confondrem, i dificultar el seu desenvolupament. 

L'esport infantil juga un paper important en el procés de socialització de l'infant, en la formació de la seva personalitat. En la millora física, psíquica i intel·lectual.  

Tot ben gestionat millora la seva autoestima, i estimula la interacció social sana. 

Quants nens no han vençut la seva timidesa gràcies a la pràctica de l'esport. 

Hem de considerar, aleshores, que la competició en edats primerenques, de manera positiva, però hem de tenir molt clar que l'entrenament intensiu no té cap justificació, ni fisiològica, ni educativa. Ja que es generen grans tensions físiques i psicològiques que poden constituir un gran risc a tots nivells, podent generar retirades, o fins i tot problemes físics o psicològics. 

Així doncs, la generació d'estrès "per se", no és dolenta, l'important és gestionar-lo adequadament.


Publicado por cpradasg @ 18:32  | Altres
Comentarios (0)  | Enviar
Comentarios