dilluns, 29 de Juny de 2015

Com va la Judith? 

Cada dia millor. 

I el més important, gaudint de la bici. 

Ja és la seva tercera temporada, i penso que anem fent bé les coses. 

El got es va omplint de mica en mica, sense impacientar-se, digerint els esforços sense cap pressa. 

Ara toca aprendre la tècnica, i anar introduint càrregues de forma molt progressiva, de manera casi imperceptible, sense que se n'adoni. Tot i que de vegades... L'exigència és tanta que les llàgrimes brollen, el dolor apareix, i es bo que així sigui. És bo perquè d'aquesta manera pren consciència de la duresa de l'esport que ha escollit, i es bo si es gestiona de manera correcta. Patir a les curses forma part del joc, que aquest patiment esdevingui insuportable, no. Un dia pot passar, ja que no podem controlar tots els factors que afecten una cursa. Però s'haurien d'evitar en la mesura del possible, o minimitzar-los. Hi ha mil maneres, emprant multiplicacions petites, reduint les càrregues i el volum, adequant-los a cada nen, edat, i estat de creixement. I sobretot, que corrin sense pressió (ells ja se'n posen prou, massa de vegades). El descans és fonamental.  Ara toca aprendre, gaudir, i patir amb mesura. El mateix creixement dels nens ja els fa augmentar en rendiment. Han de recuperar molt i molt bé. 

Els principis d'entrenament no tenen sentit ara, de fet, el concepte ENTRENAR... No el té. 

Què vull dir amb això? 

Un amic de qui escriu afirma que fer caminar un nen és fàcil, i més si té condicions. Però té un preu, i és un preu en escurçament de la seva vida esportiva. I n'estic plenament d'acord. Si un nen en edat escolar camina, que sigui perquè té les condicions per a fer-ho, no perquè fem que les tingui. M'explico, oi? 

Hem de respectar el seu moment de creixement físic i psíquic. 

És possible que hi hagi qui no n'estigui d'acord, però amb tota humilitat, jo ho veig d'aquesta manera. 

I en aquest sentit la Judith creix. A la carretera ja està al nivell d'alguns que li anaven al davant, d'altres encara li queden lluny, i altres van per darrera. Cada nen té el seu lloc, no és ni millor, ni pitjor. L'important és que el lloc que ocupa al pilot, sigui realment el que li pertoca.  

I a la pista... Ja està ben a prop. 

Al marge de rendiments, em quedo amb la actitud. Sempre positiva. Exigent amb ella mateixa. Batalladora al seu nivell, i patidora. 

És constant, i no perd la compostura. Vagi bé o malament, el gest no es torça. Impecable en la seva forma de pedalejar i la posició mantinguda. Comet errors, però els va pulint mica en mica. 

I cada dia, a les curses, en dóna una lliçó, i no només ella, totes les noies demostren ser amigues fora de l'asfalt. Seguiu així!


Publicado por cpradasg @ 20:30  | Judith.
Comentarios (0)  | Enviar
Comentarios