Carles: Temporada ciclisme.

Campionat de Catalunya de Ciclisme Adaptat

2009-06-07T23:46:36+01:00

Estreno el Blog aquesta temporada amb la crònica del I Campionat de Catalunya de Ciclisme Adaptat, organitzat per la FCC.
Tot i que aquest any havia decidit prioritzar el fer km, perdre pes, tonificar la musculatura de tren superior, abdomen i lumbar, i recuperar-me de la lesió del maluc que ja fa més d'un any que arrossego (???).
He participat en aquesta cursa (primera prova d'enguany), retrobant-me amb aquelles velles sensacions d'anar exprimint la màquina a tope.
Avui he corregut amb l'Àlex, la nostra promesa més jove.
Si li posa ganes, i constància, penso que pot arribar a ser ciclista (encara no ho és), però hi ha moments, en que sento que porto un ciclista al darrera. Així que amb treball, segur que ho farem. I naturalment, jo col·laboraré en tot allò que pugui.
Hi ha molta feina a fer Alex, i avui hem fet un paset més.
Ja saps el que és rodar en pilot, el que són les fuetades, el que és perseguir, i com val la pena patir 1 minut a tope, per a entrar al pilot i... Respirar!
També has après com la cursa no perdona, i si aixeques el peu en un moment de feblesa... Tot s'acaba, els tens davant, però no arribes mai. I en un suspir, els minuts cauen a carretades.
Però no passa res, un moment de desesperació perquè no enllaces, uns minuts de patir perquè no trobes el ritme, i després... Tornar a gaudir de la carretera. Ara toca entrenar.

10:30h del matí: Sortida!!!

Sortim amb els cadets, tots junts.
Rodem a cúa de pilot per indicació dels àrbitres, tot va bé.
El ritme dels cadets es porta bé.
La carretera no para de picar suaument cap amunt. Els cadets es van animant, i s'ataquen contínuament.
Vaig indicnt a l'Alex que apreti després de cada fuetada, després de cada rotonda, després de cada corva. A cúa de pilot, la fuetada es multiplica, però respon bé, no perdem roda.
Ei Carles! Sento al meu costat, és en Jose de BIKE WORLD, ens coneixem de fa molts anys. Condueix la moto del càmera, i ens fan una petita entrevista.
Alex!!! Ja ets famós.
El terreny seguei picnt amunt, en forma de tobogans, i la mainada es va calentant cada vegada més. Ara les arrencades ja fan més pupa, i nosaltres comencem a fer la goma. Però anem entrant.
Arrib un repetxó més llarg, s'ataca, veig la moguda, i li dit a l'Alex: - "Atento que esto se pone chungo!

Barcelona - Sitges 2008 (En construcció).

2008-11-09T18:37:40+01:00

En construcció.

13ª Quedada APM a Catalunya (Roda de Ter).

2008-11-08T23:47:12+01:00

08:00h.
Arribo a Roda de Ter, cerco el nou Bar, em perdo per l'Ajuntament de Les Masies de Roda, però finalment arribo a l'indret on em quedat.
Crec que sóc el primer, de fet, encara queden 30'.
Entro al Bar...
Demano un Cacaolat...
I sec a la bora el foc, ui... Que be s'està!
Al cap de poca estona arriben en Frederic i la Núria, més tard van arribant la resta.
Ens ajuntem 25 ciclistes!
Sembla una sortida de club, però de club amb poder de combocatòria.

Mireu quin pilot.

Sortida!!!

Tot va be, fa fresqueta, no hi ha boira, sembla que no plourà...
Rodem tranquils.

1er video (amb fotos).
Mireu-lo en High quality.
http://www.youtube.com/watch?v=zTR9D1fY1nA&eurl=http://apmforo.mforos.com/401704/7994173-13-quedada-en-catalunya-quedada-con-encanto-sabado-8-de-noviembre/?pag=16

Algunes fotos del recorregut... Preciós!!!

Mireu els APM com anem!

2on video: Cap el pantà!
http://www.youtube.com/watch?v=eOst__-iVbs&eurl=http://apmforo.mforos.com/401704/7994173-13-quedada-en-catalunya-quedada-con-encanto-sabado-8-de-noviembre/?pag=21

Pantà de Sau.

Andiamo!

Ja comencen les pujadetes...

Es nota que m'he convertit en un ciclista nocturn...

Seguim cap a Rupit.

Uf, uf... No es veu ningú, anirem be?

Sí, sí... Ja es veu Rupit!

Camí del coll de Condreu, avantsala del Far.

Pujant amb en Guillem i la Nika al Santuari del Far.

Quines vistes des del Santuari...

3er video: Pujada i baixada del Far.
http://www.youtube.com/watch?v=rSZh7ua6Jhg&eurl=http://apmforo.mforos.com/401704/7994173-13-quedada-en-catalunya-quedada-con-encanto-sabado-8-de-noviembre/?pag=21

Perseguint en Frederic camí de Tavertet.
Un veritable bosc de fades.

De conte...

Com canvia el paisatge a la baixada...
Però segueix éssent espectacular.

O no?

Ja som a Tavertet.

11ª Quedada APM Catalunya (Coll de Pal) (en construcció)

2008-09-13T18:40:57+01:00

11-Setembre-2008

11 de Setembre... 11ª Quedada...

CONTINUARÀ...

TREMP: Stage ONCE.

2008-09-08T18:58:33+01:00

Be, doncs...
Per segona vegada he de donar gràcies.
Gràcies per deixar-me compartir amb tots vosaltres aquests dies, els quals no han estat només una concentració per a entrenar amb els tàndems.
Durant aquests dies, i com sempre que comparteixo quelcom amb vosaltres, he après un munt de coses.
M'ho he passat d'allò més be.

Escriuré en castellà, per a que tots aquells companys de fora de Catalunya puguin compartir aquest petit espai.

Por segunda vez, he de dar las gracias.
Gracias por dejarme compartir con todos vosotros estos días, los cuales no han sido sólo en una concentración para entrenar con los tándems.
Durante estos días, y cómo siempre que comparto algo con vosotros, he aprendido muchas cosas.
Me lo he pasado en grande.

Llegamos al Albergue cerca de Tremp, ya oscurece, descargamos las furgonetas y nos dirigimos a las habitaciones.

Anda que no está contento Juan. Un poco lesionado, pero parece que no va con él.

Elvira se cerca sigilosamente tras Iker...

Patapum!!!
No os imaginais el porrazo que se ha llevado Iker con el portón de la Vito.

La pobre Elvira, se preocupa por el daño que se hce Iker...
Será...
Era broma!!!
El tío ha fingido el porrazo, o no! Talvez simplemente le quitaba hierro al asunto.

Caminito del albergue...

Nuestra habitación...

Pedazo de suite!!! Jajajajaja...

Menudo "inquilino" encontramos.
Buuuuuuuuuuuuuuu...

Ui. ui, ui...
Seriedad por favor!

Qué les habrá soltado Miguel Angel a Víctor y Elvira???

Al fin parece llegar la paz...
Todos en las literas, silencio y a dormir.
Dormir???
Anda qué... Menudos!!!
El que no ronca, se mueve más que un palillo en el mar.
Cuando ya parece que todos duermen...
AAAAAAAAAAAAAAAAAAH!!! Un hipogrito huracanado de ultratumba, un gato que pega un chillido bestial.
Tendriais que oir a Ivan, estava cagado de miedo.
Incluso Ivan decide largarse a dormir al pasillo, él dice que porqué no le dejamos dormir, pero yo creo que estaba acojonado, jajajajajaja...

DIANA!!!
Suena el himno nacional, pero a quien se le ocurre???
Todavía no son la 8:00h, y ya estamos en pie.
Y ahora qué? Qué hacemos? Si no hemos quedado hasta las 9:00h.

Cómo llueve, hay cambio de planes.
El seminario de la tarde, lo hacemos por la mañana.

Menudo monólogo se echa Joan.
Bueno... Hay alguna que otra pregunta: -Cómo entrenar para ganar el Tour? (es broma).

Qué bonito es el amor...
A Joan se le revoluciona la clase, jejeje...

Seriedad, seriedad...
Seguimos?

Hay la esquinita...

Octavi es el más aplicado.

Bueno pues, una vez controlada el aula...
Continúa la clase magistral.

Caramba con Octavi! Si hasta toma apuntes.

Por fin deja de llover.
Aunque el día sigue gris, nos disponemos a salir.
Rodaremos hacia Tremp y volver, despues... A comer!
Y por la tarde... Con las furgonetas a Tremp.
Los pilotos nos turnamos en el sitio del copitoto, con las gafas oscuras puestas!
Ha sido una experiéncia brutal!
Joan... Te felicito!
La verdad es que desde el primer momento en que me subí a un tàndem, hice un esfuerzo por ponerme en lugar
del copiloto, pero hasta que no lo pruebas...
Toda una experiéncia, sois unos valientes.
Gracias Meritxell por manejar tan vien el tandem, "tenía una por..." Jejeje.

Qué lujo!
Todo preparado, parecemos profesionales, solo nos hemos de preocupar de dar pedales.

Calma antes de la tempestad.

Uauuuuu!!!

El dúo sacapuntas! Jajajajaja...

Que le habrá dicho Gabi a Joan???

Benga chicos, que es para hoy.

Vamos pa llá!

Anda que no me sobran kilos!
Pero si parece que en vez de adelgazar durante la temporada he engordado!

JOAN, JOAN!
Por favor... Ayúdame!
Que tengo que hacer para conseguir esto?

JAJAJAJAJAJAJAJAJAJAJA...

10ª Quedada APM a Catalunya (Vall de Boí).

2008-09-02T22:25:34+01:00

1ª Entrega Crónica Carles.

Llegada al destino.

Viernes 22 de Abril:

Llegamos a Erill la Vall cerca de las 18h.

Después de haver desojado la margarita a favor de un techo sólido debido a las malas previsiones metereológicas, ya que en principio queríamos acampar en un camping de Barruera, nos dirigimos a la dirección indicada para ocupar la habitación que tenímos reservada.
No sin cierto temor, la verdad, ya que por lo que me comentó la propietaria se trataba de un desván habilitado, y que para dormir nos podia servir.

Subimos las escaleras...

Abrimos la puerta...

Y...

Pasa, pasa, ya verás!

Tachan!!!

Menudo desván!!!

Jolín, menos mal que era un apaño, no quiero imaginar cómo serán los apartamentos.

Nos acercamos al balcón...

Ahí, ahí se lojan algunos compañeros de APM.
El primer pueblo es Boí, y un poco más arriba Taüll.
Ese será el escenario del inicio de la última subida.

2ª Entrega Crónica Carles.

Reconocimiento del terreno.

Viernes 22 de Abril:

Una vez instalados nos damos una vueltecita por el pueblo.
Llamo a María, y cómo todavía no han llegado todos, quedamos en que me llamarán para ver si quedamos para cenar.

Desde luego, el pueblo es tranquilo, tranquilo.

Para hacer un poco de tiempo, después de tomar un refresco, nos decidimos a ir a Boí Taüll,
hay tiempo, y así veré de qué estamos hablando, jejeje...

"Déu ni dó, Déu ni dó!" Qué curvitas más chulas.

Atasco...
Y llamada de Maria para ultimar detalles.

Ya me espero, ya... No me mires así!

De verdad es feo éste paisaje?

Se pone el sol...

Y a descansar para mañana!
Bona nit!

3ª Entrega Crónica Carles.

Aigües Tortes.

08:15h.
Salgo de Erill la Vall en dirección a Boí. Hemos quedado en el cruce de Boí.
Cómo he llegado algo pronto y no veo nadie, empiezo a subir un poco. Unos metros... Y veo un ciclista que baja.
Doy media vuelta, y a los pocos metros escucho, hola!
Me giro, y respondo, hola María!
Soy Merche!
Ups! Si que empiezo bien, jajajajajaja...
María biene detrás. Nos presentamos, em dicen que frederic y Núria estan tomando un café en el bar del hostal de la curva que hay más abajo, y que ellas se dirigen hacia Aigües tortes.
Núria se acerca y la acompaño al bar.
Conozco a Frederic (gràcies pel cafè, y luego ya llega el resto, uf... Qué nervios! Mi primera quedada!
Es curioso cómo toda tu trayectoria se anula cuando cambias de entorno, y más cuándo te ves rodeado de tanto big, tanto cima, en definitiva: Tanta sabiduría ciclista concentrada en unas pocas personas.
Se reía Frederic cuándo le dije que era un honor conocer a toda una institución como él, jejeje...
Hacía fresquito, pero el sol ya aparecía tímidamente entre las cumbres.
Teniendo en cuenta que empezábamos ya cuesta arriba, pensé que salir de corto sería soportable. No me equivoqué.

Salida tranquila hacia la primera cumbre.

Se rueda sin prisa, pero sin pausa.

Bueno, bueno... El Polar me delata, se nota que ya hemos cambiado de carretera , no?
La velocidad es de vértigo.

Ei!!! Mi primera foto mirando hacia atrás.

Nos acercamos al l'Estany de la Llebreta.

Núria ya intuye lo que nos espera.

Precioso!

Ahí tenemos el riachuelo de la discordia (con los taxis, jejeje...).

Parece que Frederic le pone ganas a la subida.
Habrá visto la cascada?

Qué estará pensando Raul?

Lo mismo que Guillem seguro que no!

Bonito el Llebreta, no?

Raul no ha perdido la oportunidad de fotografiarlo "con bicho", cómo dice María.

Qué puede haber ejercido tanto poder de convocatória ante tanto ciclista, y obligarlos a apearse de sus monturas?

La respuesta!!!

4ª Entrega Crónica Carles.

Pantà de Cavallers.

Ya hemos bajado de Aigües Tortes, recuperamos la carretera que nos llevará a Cavallers.
En la cima se me terminó la batería de la cámara, pero no pasa nada. Llega Marta (mi mujer) en el segundo coche de apoyo, con la otra cámara, qué coordinación!

El Líder (Frederic marca el ritmo de la subida).

La escolta es de lujo, Núria y Luís Miguel.

Los APM, lejos de arrugarse, van en pos de neutralizar la escapada.

Carles, Raul y Guillem bien compenetrados.

Ni siquiera la luna se quiere perder el espectáculo.

Guillem (sobervio en la subida), Núria (siempre regular, una crack) a mi rueda, y yo,
ya nos acercamos a la cima.

Menuda planta!
Redondo cómo un cactus.

Foto de família en la cima...

Más família...

Y ahora...
A por el tercero de la jornada.
Hasta ahora me he sentido muy bien de piernas, aunque para mantener FC por debajo del umbral he tenido que ir a cadencias demasiado bajas y haciendo un montón de fuerza (a falta de menor desarrollo). A ver cómo irá en un 2000 de 14 km...

5ª Entrega Crónica Carles.

Boí Taüll.

La bajada de Cvallers es sinuosa, y peligrosa, ya que no sé qué narices hacen los
coches que necesitan toda la calzada para tomar las curvas, cómo se cierran los muy...
Una vez abandonamos la carretera estrecha y seguimos dirección Barruera, el descenso se vuelve rápido, seguro y agradable.
Llegamos al desvío de Taüll, giramos a la izquierda, afrontamos la primera rampa, y...Ui, ui, ui! Qué dolor de patas!!!
Eso de subir y bajar sin llano para rodar un poco...Ya veo que esta vez me va a tocar sufrir.
Hasta ahora me había sentido bien de piernas, las primeras rampas hacia Taüll, las he afrontado con comodidad. Pero en Taüll, he tenido que levantar el pie, me dolían las piernas de tan clavado que iba.

Mirad qué cara de felicidad.

Raul, Núria, Luís Miguel y Frederic lanzados hacia la cima.
Miwi se ha quedado un poco, pero los tiene a tiro.

Bien Guillem, con rabia!

Yo si que no voy.

No sé si río, lloro o tengo un retortijón.

Recordemos que por delante van Merche y María.
Mientras... El pelotón sigue su caza implacable.

Sí, sí, no se me ha colado la foto.
El que va detras de Frederic soy yo, he resucitado.
El porcentaje ha descendido un poco, y tras un par de descansos me encuentro mejor.
Al fondo, Guillem y Raul parecen planificar la estratégia.

Habéis visto al Big Brother?
Cómo el paisaje no le gusta, en algo se tiene que entretener, está silvando???

Yo diría que sí.

Y tan fuerte que Frederic va un poco mosca.

Núria va de muerte, impresionante!

Parece que miwi echa el resto en favor de Raul.

Bien, bien, a por Frederic!
El terreno me favorece, el 39x25 me permite superar las 70 rpm y los 15 km/h.

Pero antes...
Saludito a la cámara.

Bueno...
El panorama ha cambiado.
El terreno se ha vuelto a empinar, demasiado para mi peso y desarrollo.
Vuelvo tirar de riñones, y esta vez con dolor lumbar, me duele la nalga y todo. No me puedo ni levantar.
Guillem y yo, nos quedamos de la grupeta, y seguiremos así hasta la cima (gracias por la compañía Guillem, has estado superior).
Hay un momento en que parece que alcanzamos a Maria, pero nada. Al vernos aprieta un poco, y no podemos enlazar.

Ahí va María, escurridiza!
Fenomenal!

Núria, sin perder la compostura en ningún momento, sigue a la cima con la misma regularidad y porte con que inició la jornada.

Enorme Luís Miguel.

Venga campeón, que esto ya está!

Raro ver a Frederic con cara de sufrimiento, verdad?

Merche!!!
Qué capacidad de cálculo! Porqué será?
Ni Raul podía sospechar que no sería hasta el final que te neutralizaría.
Felicidades a los dos!

Última curva...

Y una foto para la posteridad.

Pues nada...
Sé terminó la salida.
Ahora toca bajar, refrescarnos un poquito, tomar algo y despedirnos de los que no podrán ir a cenar.

Llegada a Taüll.

THE END.

Les Goges

2008-07-06T22:10:15+01:00

Estat de forma.

Pes: 70 kg.
TA: 110/70
FC repòs: 60 x'.

Km acumulats: 6000 km.

Salut: Coxalgia E.

Descripció de la marxa.

140 km amb 3 ports de Muntanya (llarga).

133 km amb 2 ports de muntanya (curta).
Lloc: Banyoles.

Perfil: http://lesgoges.ccbanyoles.com/index.php?seccio=perfil&lang=cat

Recorregut: http://lesgoges.ccbanyoles.com/index.php?seccio=ruta&lang=cat

Crònica de la marxa.

Són les 5:00h, sona el despertador:

Ja???

Només he dormit 4h, però la marxa comença a les 8:00h, de manera que a esmorzar, carregar bossa (ja la tinc preparada) i bici, i cap a Banyoles!

Arribo a les 7:10h, no hi ha cua a la taula d’inscripcions, què be!

Em donen el dorsal 295, una placa per la bici, un maillot talla S (per fi! Un maillot que em va be), el xip per a posar al turmell, i una bossa amb obsequis, entre ells un bidonet i sals, jejeje... Les necessitaré???

Estic posant la placa a la bici i sento una veu davant meu que diu:

-Ets en Carles de la UOC?

Ostres, és en Josep Mª, un company de la UOC, i del fòrum de ciclisme clar.

Encantat d’haver-te conegut personalment.

Segons ell, podré fer la marxa sencera, no he posat les rodes de córrer, porto les d’entreno amb un 12x25, corones de sobres (espero).

Surto a rodar uns 10’ per la carretera, em sento be de cames, i el maluc, per ara no em molesta, ja veurem quan la cosa es posi seriosa.

M’adreço a la sortida, i apa, ara toca refredar, jajajaja...

Ja passen de les 8:00h, i la gent ja comença a neguitejar-se.

Sortida!

Se surt per una rampa ascendent que, no us ho perdeu... La pujo amb una cama, empenyent la bici com si anés amb patinet.

Sortim a la carretera i ja veig com el pilot és ben estirat. Començo a remuntar posicions, però de seguida m’adono que la sortida no ha estat ràpida (res a veure amb les curses).

Girem per un carrer a l’esquerra que pica cap amunt i arriba a una rotonda que ens adreça cap a carretera oberta. Aprofito per apretar una mica i posar-me al capdavant del pilot.

Ja està!

Ja sóc davant, deixo que em passin 5 o 6 ciclistes, i em vaig mantenint amb facilitat al capdavant, sempre entre els 5-10 primers.

El ritme augmenta, però duc bones cames.

Veig que la gent respecta les posicions, fet important, ja que la carretera és relativament estreta i molt regirada.

Comencen els tobogans!

Un no parar de pujar i baixar, repetxons, baixades, corbes, més pujades...

Un autèntic trencacames, però les sensacions són bones, no em costa mantenir el ritme ni la posició, va be!

Només hi ha una cosa que m’amoïna:

El pulsòmetre!!!

No baixo de 170x’. Malgrat duc bones cames i no em costa seguir el ritme, veig que ho estic fent amb esforç: Quant de temps podré mantenir aquesta intensitat?

No passa res! Com a les altres marxes (penso), quan comenci el port, intento no passar de 160x’, recuperaré baixant, i després a rodar per afrontar el Sta. Margarida i el Rocacorba a unes 160x’, i no desfondar-me en cap moment.

Però el recorregut d’aquesta no és com les altres que he fet, el terreny es complica encara més, ara els repetxons no són els típics de carretera oberta que veus on acaben, sinó que aquesta s’endinsa en una zona de bosc, cosa que fa que quan comencen les pujades amb les seves corbes, no sàpigues si serà una rampa curta, més llarga, un collet, o comença el port, això de no conèixer el recorregut, és un pal.

Ai, ai, ai... Per postres, a les molèsties del maluc que ja fa estona que han començat així com el doloret incòmode sota la natja E (just on recolza el sillín, ja fa temps que arrossego), s’afegeix un dolor al genoll E, a l’alçada de la pota d’oca que em mosqueja. És un dolor conegut, però feia temps que no el sentia, uf...

Els repetxons cada vegada són més llargs, i els hi ha que amb tant revolt, no saps si son petites pujades o es que s’inicia el primer port.

Cada vegada que comença una pujada, i veig que vaig alt de pulsacions, aixeco una mica el peu, però quan m'adono que és curta, apreto un punt per a no quedar-me.
Però clar, arriba un moment que el pilot s’acaba i començo a fer la goma.
Com que la carretera té tanta corba, el grup frena molt abans d’atacar-les, i això em permet entrar amb comoditat sempre.

Sempre fins que...

Corono un repetxó, em separen uns 10m de la cua del pilot, es gira a la dreta i... Carretera general!
Quina mala sort!!!

Ara si que he de perseguir de valent si vull tornar a entrar.
La carretera pica una mica avall, m’agafo d’abaix, m’acoblo a la màquina i a rodar amb força.

Em vaig acostant poc a poc, els agafo, els agafo!

Desviació a la dreta que pica cap amunt, tot seguit gir a l’esquerra, i carretera ample que va pujant suaument.
Ja no puc!
Mantinc la distància però res, no m’acosto més, i només en separen uns 20m!!!

Miro enrera...

Res! No veig ningú, he d’agafar!

Apreto, apreto, però no puc augmentar el ritme.
Sento una moto al meu darrera, em passa un de l’organització, miro i... Un segon pilot!
És gran, no sé... potser 20 o 30 ciclistes, però encara són lluny.

No sé què fer, el grup davanter és a prop, potser si ens acostem altra vegada a una carretera secundària o un poble puc enllaçar.

Segueixo perseguint, però no m’acosto.

Una llarga rampa s’acosta cap a mi, no podré enllaçar, ja ho veig.

Aixeco el peu i espero el segon grup.
Quan m’agafen, de seguida veig que roden un punt per sota dels de davant.
Aquí aniré be (penso), em duràn a peu de port.

Sí! A peu de port. I dic literalment.

En quan comencen les primeres rampes de l’alt de Segueró, les cames diuen: -Prou!

És increïble, em quedo absolutament clavat a la primera de canvi, tothom em passa.

Fins aquí: 1h20' de marxa a 33 km/h de mitja.
Intento agafar el meu ritme, però res, no vaig. Em comencen a fer mal les lumbars (banda D), més dolors encara?

El maluc, el genoll, el cul, la lumbar... A casa estaria millor (penso).

Quines rampes!

Sort que el desnivell no és mantingut, és un port de rampes dures amb descansos, però cada vegada que en ve una... Em quedo clavadíssim. Hi ha estones que rodo a 10, 8, 5 km/h amb una cadència de 30 rpm. No recordo haver pujat mai tant malament. Be, mai sí, i no fa gaire, a Racons de la Conca, però era el darrer port, i era coronar, i avall fins Vilafranca, passant per Font-Rubí (vessant curta de 2-3 km).

Però ara... Em queden encara 2 ports, i el darrer és el més llarg i dur.

Posaré el peu a terra, no arribaré a Banyoles, estic mort...
Mentre l’autocompassió m’envaeix, i decideixo que no torno a ficar-me en un merder d’aquestes característiques, m’adono que el món s’atura. El silenci m’ha embolcallat, no se senten veus, ni sorolls de cadenes, ni frenades, ni canvis... Només la remor que fan les fulles mogudes per l’oreig, els ocells que canten i de tan en tan, un host(piiit) pu(piiit) que se m’escapa quan augmenta el % de la rampa en qüestió.

Quin calvari! No em puc ni posar de peu, tot a base de força i ronyons, però clavat... Clavat.

Sento sorolls de canvi que fan espetegar cadenes cercant corones més grans, em passa un ciclista, un altre, un altre... Però, en silenci, ningú diu res.

Sembla que la cosa suavitza una miqueta, ja vaig a 10 km/h (quina velocitat!) quan darrera un revolt... El cim! L’avituallament! Per fi!!!

S’acaba la tortura.

Paro a omplir bidons (ja m’he begut el d’aigua i el de sals). I començo a baixar.

La carretera pica molt cap avall, però és en molt mal estat, estreta i amb revolts de ferradura que no deixen llençar la bici.
M’acosto a un ciclista que no baixa molt, però estic tant cansat que ja m’està be. Em relaxo i vaig baixant darrera seu.

Només penso en recuperar per afrontar el que queda de marxa amb dignitat.

Quan la carretera es torna més “oberta”, ens passen dos ciclistes, i un tercer es queda a roda nostra.

No deixo marxar als que ens han passat, ja que penso que podem fer grupeta (som 5).

Anem recollint algun de tant en tant, la carretera es posa planera i de bon asfalt, i tinc una estona de bones sensacions, només una estona doncs tornem a tenir tobogans, uf...

Què malament que vaig!

Em torno a quedar, però ho faig amb un de Bicicletes Esteve. La carretera s’enfila, poso el 25, veig que ell almenys porta un 27, me’l miro i li pregunto:

-És molt llarg això?

-Uns 2 o 3 km.

-Ups! Així no és el Sta. Margarida, no?

-No, pel Sta.Margarida, primer hem d’arribar a Olot.

I tant que no ho era, però és que abans hem de pujar a Castellfollit de la Roca, i després la cosa segueix picant amunt fins Olot.

Vaig mort, però al seu ritme i amb 23-25, vaig fent.

Comença el Sta.Margarida, és una pujada continuada i amb 23 vaig relativament còmode.

Ens comencen a passar grupetes de 3 o 4, ciclistes sols...
Jo vaig fent, fa estona que no veig el meu company, miro enrera i no hi és, el veig més avall. Poso 25 i espero que m’agafi, però no ho fa.

La carretera s’enfila una mica més, però el 25 el vaig movent.

No s’acaba mai això!

Em concentro en agafar ritme, poso 23 i vaig a 15-16 km/h. Ja sé que és de risa, però més no puc, he d’arribar.

De cop...

Augmenta el dolor al genoll, però... No!

No és el genoll, són els isquios, i el bast intern del quadriceps també, què em passa???

Cada vegada em fa més mal, molt de mal. Deixo de pedalar uns segons i estiro la cama, uf!!! Quina sensació!

Torno a donar pedals i el dolor continua, son rampes!

Només em faltava això ara!

Un nou dolor... No porto aigua... Què més em pot passar?
Ara si que no arribo, com això segueixi, o augmenti una mica més el dolor, no podré seguir.

I entre lamentació i lamentació... L’avituallament!

No veig el cim, em paro, s’acosta un noi amb una garrafa d’aigua fresqueta i li pregunto si ja sóc dalt, o falta molt.

Em contesta que sí, que ara ja és tot baixada fins Banyoles excepte un parell de repetxons.

Omplo els bidons, em bec un got de cocacola, un aquarius sencer, dos trossos de pastís de poma, faig estiraments a les cames i torno a muntar.

Començo a baixar, sol, la carretera és bona, agafo una grupeta, i em poso al davant.
Simplement em deixo caure agafat de les manetes, però no toco els frens en cap moment. Les corbes són fàcils i vaig a 70 km/h, em quedo sol. Vénen els repetxons, m’agafen novament, em poso a roda i que em portin.

I així fins Banyoles.

Les rampes han passat, però em comença a fer un mal horrorós la planta del peu D, em crema, l’esquerre també, però quan moc els dits per a relaxar... És bestial el dolor que sento.
És possible que em pugui fer mal quelcom més???

Quan la carretera s’enfila i apreto una mica per a no quedar-me, la cama E sembla que es vol tornar a enrampar.

Ho tinc clar!

No pujo al Rocacorba!!!

Faré el recorregut curt, em moro de ganes de baixar d’aquesta màquina infernal, no puc més, no puc!

I així ho faig, en arribar a Banyoles ja veig la pancarta d’arribada, ja hi sóc, només 500m.

Però em desvien a l’esquerra, un altre repetxó, jolín!

I ens obsequien amb una recorregut meravellós al voltant de l’estany, jejeje...

En fi, arribo, sona el xip, m’aturo, i en 15’’ em donen el diploma.

5h20’ Goja de... Bronze!!!

Només bronze???

I he arribat el 97.

En fi, almenys he arribat. En un estat lamentable, i la moral més lamentable encara.

Està clar que aquesta marxa no l’he gaudit com altres, ha estat un calvari. En cap moment m’he sentit còmode sobre la bici, i està clar que quan un no prepara un prova, i amés està lesionat, el millor que pot fer, és sortir a passejar o quedar-se a casa.

Ara, però, a recuperar, i a veure com estic la propera setmana.

Diumenge hi ha cursa a Hospitalet, però està clar que com segueixi així...

PD:

Acabo de mirar les classificacions (han sortit ara).
He quedat (en la meva categoria de 35 a 44 anys) el 34 de 62 participants.
A la general del recorregut de 133 km, el 97 de 192.

Ja es veu que la visió subjectiva sempre és enganyosa, no està pas tant malament. Hi ha a qui li he tret més de 2h,
clar que el que ha guanyat m'ha tret 1h.
Però les sensacions... Potser les pitjors de tota la temporada.

Km: 133.

V mitja de 24,9 km/h.
Temps: 5h20’.
Lloc: 97.

Dades pulsòmetre.
Kilòmetres: 131 km.
Temps: 5h16' .
V 1/2: 25 km/h.
FC 1/2: 151 x'.

FC màx: 175x’
Cad.1/2: 74rpm.
Ascensió: 1870 m.
Kcal: 3444.
Tª: Màx. 39ºC.
1/2. 29ºC.
Mín. 22 ºC.

Perfil.

Classificacions:

Categoria de 35 a 44 anys:
http://lesgoges.ccbanyoles.com/index.php?seccio=classificacions&lang=cat

General:
http://lesgoges.ccbanyoles.com/pdf/2008/TOTSCURTA.pdf

Diploma:

Dorsal:

Carles.