diumenge, 06 de Juliol de 2008

Estat de forma.

Pes:
 70 kg.
TA: 110/70
FC repòs: 60 x'.

Km acumulats: 6000 km.

Salut: Coxalgia E.

Descripció de la marxa.


140 km amb 3 ports de Muntanya (llarga).

133 km amb 2 ports de muntanya (curta).
Lloc: Banyoles.

Perfil: 
http://lesgoges.ccbanyoles.com/index.php?seccio=perfil&lang=cat

Recorregut: http://lesgoges.ccbanyoles.com/index.php?seccio=ruta&lang=cat



Crònica de la marxa.

Són les 5:00h, sona el despertador:

Ja???

Només he dormit 4h, però la marxa comença a les 8:00h, de manera que a esmorzar, carregar bossa (ja la tinc preparada) i bici, i cap a Banyoles!

Arribo a les 7:10h, no hi ha cua a la taula d’inscripcions, què be!

Em donen el dorsal 295, una placa per la bici, un maillot talla S (per fi! Un maillot que em va be), el xip per a posar al turmell, i una bossa amb obsequis, entre ells un bidonet i sals, jejeje...  Les necessitaré???

Estic posant la placa a la bici i sento una veu davant meu que diu:

-Ets en Carles de la UOC?

Ostres, és en Josep Mª, un company de la UOC,  i del fòrum de ciclisme clar.

Encantat d’haver-te conegut personalment.

Segons ell, podré fer la marxa sencera, no he posat les rodes de córrer, porto les d’entreno amb un 12x25, corones de sobres (espero).

Surto a rodar uns 10’ per la carretera, em sento be de cames, i el maluc, per ara no em molesta, ja veurem quan la cosa es posi seriosa.

M’adreço a la sortida, i apa, ara toca refredar, jajajaja...

Ja passen de les 8:00h, i la gent ja comença a neguitejar-se.

Sortida!

Se surt per una rampa ascendent que, no us ho perdeu... La pujo amb una cama, empenyent la bici com si anés amb patinet.

Sortim a la carretera i ja veig com el pilot és ben estirat. Començo a remuntar posicions, però de seguida m’adono que la sortida no ha estat ràpida (res a veure amb les curses).

Girem per un carrer a l’esquerra que pica cap amunt i arriba a una rotonda que ens adreça cap a carretera oberta. Aprofito per apretar una mica i posar-me al capdavant del pilot.

Ja està!

Ja sóc davant, deixo que em passin 5 o 6 ciclistes, i em vaig mantenint amb facilitat al capdavant, sempre entre els 5-10 primers.

El ritme augmenta, però duc bones cames.

Veig que la gent respecta les posicions, fet important, ja que la carretera és relativament estreta i molt regirada.

Comencen els tobogans!

Un no parar de pujar i baixar, repetxons, baixades, corbes, més pujades...

Un autèntic trencacames, però les sensacions són bones, no em costa mantenir el ritme ni la posició, va be!

Només hi ha una cosa que m’amoïna:

El pulsòmetre!!!

No baixo de 170x’. Malgrat duc bones cames i no em costa seguir el ritme, veig que ho estic fent amb esforç: Quant de temps podré mantenir aquesta intensitat?

No passa res! Com a les altres marxes (penso), quan comenci el port, intento no passar de 160x’, recuperaré baixant, i després a rodar per afrontar el Sta. Margarida i el Rocacorba a unes 160x’, i no desfondar-me en cap moment.

Però el recorregut d’aquesta no és com les altres que he fet, el terreny es complica encara més, ara els repetxons no són els típics de carretera oberta que veus on acaben, sinó que aquesta s’endinsa en una zona de bosc, cosa que fa que quan comencen les pujades amb les seves corbes, no sàpigues si serà una rampa curta, més llarga, un collet, o comença el port, això de no conèixer el recorregut, és un pal.

Ai, ai, ai... Per postres, a les molèsties del maluc que ja fa estona que han començat així com el doloret incòmode sota la natja E (just on recolza el sillín, ja fa temps que arrossego), s’afegeix un dolor al genoll E, a l’alçada de la pota d’oca que em mosqueja. És un dolor conegut, però feia temps que no el sentia, uf...

Els repetxons cada vegada són més llargs, i els hi ha que amb tant revolt, no saps si son petites pujades o es que s’inicia el primer port.

Cada vegada que comença una pujada, i veig que vaig alt de pulsacions, aixeco una mica el peu, però quan m'adono que és curta, apreto un punt per a no quedar-me.
Però clar, arriba un moment que el pilot s’acaba i començo a fer la goma.
Com que la carretera té tanta corba, el grup frena molt abans d’atacar-les, i això em permet entrar amb comoditat sempre.

Sempre fins que...

Corono un repetxó, em separen uns 10m de la cua del pilot, es gira a la dreta i... Carretera general!
Quina mala sort!!!

Ara si que he de perseguir de valent si vull tornar a entrar.
La carretera pica una mica avall, m’agafo d’abaix, m’acoblo a la màquina i a rodar amb força.

Em vaig acostant poc a poc, els agafo, els agafo!

Desviació a la dreta que pica cap amunt, tot seguit gir a l’esquerra, i carretera ample que va pujant suaument.
Ja no puc!
Mantinc la distància però res, no m’acosto més, i només en separen uns 20m!!!

Miro enrera...

Res! No veig ningú, he d’agafar!

Apreto, apreto, però no puc augmentar el ritme.
Sento una moto al meu darrera, em passa un de l’organització, miro i... Un segon pilot!
És gran, no sé... potser 20 o 30 ciclistes, però encara són lluny.

No sé què fer, el grup davanter és a prop, potser si ens acostem altra vegada a una carretera secundària o un poble puc enllaçar.

Segueixo perseguint, però no m’acosto.

Una llarga rampa s’acosta cap a mi, no podré enllaçar, ja ho veig.

Aixeco el peu i espero el segon grup.
Quan m’agafen, de seguida veig que roden un punt per sota dels de davant.
Aquí aniré be (penso), em duràn a peu de port.

Sí! A peu de port. I dic literalment.

En quan comencen les primeres rampes de l’alt de Segueró, les cames diuen: -Prou!

És increïble, em quedo absolutament clavat a la primera de canvi, tothom em passa.

Fins aquí: 1h20' de marxa a 33 km/h de mitja.
Intento agafar el meu ritme, però res, no vaig. Em comencen a fer mal les lumbars (banda D), més dolors encara?

El maluc, el genoll, el cul, la lumbar... A casa estaria millor (penso).

Quines rampes!

Sort que el desnivell no és mantingut, és un port de rampes dures amb descansos, però cada vegada que en ve una... Em quedo clavadíssim. Hi ha estones que rodo a 10, 8, 5 km/h amb una cadència de 30 rpm. No recordo haver pujat mai tant malament. Be, mai sí, i no fa gaire, a Racons de la Conca, però era el darrer port, i era coronar, i avall fins Vilafranca, passant per Font-Rubí (vessant curta de 2-3 km).

Però ara... Em queden encara 2 ports, i el darrer és el més llarg i dur.

Posaré el peu a terra, no arribaré a Banyoles, estic mort...
Mentre l’autocompassió m’envaeix, i decideixo que no torno a ficar-me en un merder d’aquestes característiques, m’adono que el món s’atura. El silenci m’ha embolcallat, no se senten veus, ni sorolls de cadenes, ni frenades, ni canvis... Només la remor que fan les fulles mogudes per l’oreig, els ocells que canten i de tan en tan, un host(piiit) pu(piiit) que se m’escapa quan augmenta el % de la rampa en qüestió.

Quin calvari! No em puc ni posar de peu, tot a base de força i ronyons, però clavat... Clavat.

Sento sorolls de canvi que fan espetegar cadenes cercant corones més grans, em passa un ciclista, un altre, un altre... Però, en silenci, ningú diu res.

Sembla que la cosa suavitza una miqueta, ja vaig a 10 km/h (quina velocitat!) quan darrera un revolt... El cim! L’avituallament! Per fi!!!

S’acaba la tortura.

Paro a omplir bidons (ja m’he begut el d’aigua i el de sals). I començo a baixar.

La carretera pica molt cap avall, però és en molt mal estat, estreta i amb revolts de ferradura que no deixen llençar la bici.
M’acosto a un ciclista que no baixa molt, però estic tant cansat que ja m’està be. Em relaxo i vaig baixant darrera seu.

Només penso en recuperar per afrontar el que queda de marxa amb dignitat.

Quan la carretera es torna més “oberta”, ens passen dos ciclistes, i un tercer es queda a roda nostra.

No deixo marxar als que ens han passat, ja que penso que podem fer grupeta (som 5).

Anem recollint algun de tant en tant, la carretera es posa planera i de bon asfalt, i tinc una estona de bones sensacions, només una estona doncs tornem a tenir tobogans, uf...

Què malament que vaig!

Em torno a quedar, però ho faig amb un de Bicicletes Esteve. La carretera s’enfila, poso el 25, veig que ell almenys porta un 27, me’l miro i li pregunto:

-És molt llarg això?

-Uns 2 o 3 km.

-Ups! Així no és el Sta. Margarida, no?

-No, pel Sta.Margarida, primer hem d’arribar a Olot.

I tant que no ho era, però és que abans hem de pujar a Castellfollit de la Roca, i després la cosa segueix picant amunt fins Olot.

Vaig mort, però al seu ritme i amb 23-25, vaig fent.

Comença el Sta.Margarida, és una pujada continuada i amb 23 vaig relativament còmode.

Ens comencen a passar grupetes de 3 o 4, ciclistes sols...
Jo vaig fent, fa estona que no veig el meu company, miro enrera i no hi és, el veig més avall. Poso 25 i espero que m’agafi, però no ho fa.

La carretera s’enfila una mica més, però el 25 el vaig movent.

No s’acaba mai això!

Em concentro en agafar ritme, poso 23 i vaig a 15-16 km/h. Ja sé que és de risa, però més no puc, he d’arribar.

De cop...

Augmenta el dolor al genoll, però... No!

No és el genoll, són els isquios, i el bast intern del quadriceps també, què em passa???

Cada vegada em fa més mal, molt de mal. Deixo de pedalar uns segons i estiro la cama, uf!!! Quina sensació!

Torno a donar pedals i el dolor continua, son rampes!

Només em faltava això ara!

Un nou dolor... No porto aigua... Què més em pot passar?
Ara si que no arribo, com això segueixi, o augmenti una mica més el dolor, no podré seguir.

I entre lamentació i lamentació... L’avituallament!

No veig el cim, em paro, s’acosta un noi amb una garrafa d’aigua fresqueta i li pregunto si ja sóc dalt, o falta molt.

Em contesta que sí, que ara ja és tot baixada fins Banyoles excepte un parell de repetxons.

Omplo els bidons, em bec un got de cocacola, un aquarius sencer, dos trossos de pastís de poma, faig estiraments a les cames i torno a muntar.

Començo a baixar, sol, la carretera és bona, agafo una grupeta, i em poso al davant.
Simplement em deixo caure agafat de les manetes, però no toco els frens en cap moment. Les corbes són fàcils i vaig a 70 km/h, em quedo sol. Vénen els repetxons, m’agafen novament, em poso a roda i que em portin.

I així fins Banyoles.

Les rampes han passat, però em comença a fer un mal horrorós la planta del peu D, em crema, l’esquerre també, però quan moc els dits per a relaxar... És bestial el dolor que sento.
És possible que em pugui fer mal quelcom més???

Quan la carretera s’enfila i apreto una mica per a no quedar-me, la cama E sembla que es vol tornar a enrampar.

Ho tinc clar!

No pujo al Rocacorba!!!

Faré el recorregut curt, em moro de ganes de baixar d’aquesta màquina infernal, no puc més, no puc!

I així ho faig, en arribar a Banyoles ja veig la pancarta d’arribada, ja hi sóc, només 500m.

Però em desvien a l’esquerra, un altre repetxó, jolín!

I ens obsequien amb una recorregut meravellós al voltant de l’estany, jejeje...

En fi, arribo, sona el xip, m’aturo, i en 15’’ em donen el diploma.

5h20’ Goja de... Bronze!!!

Només bronze???

I he arribat el 97.

En fi, almenys he arribat. En un estat lamentable, i la moral més lamentable encara.

 

Està clar que aquesta marxa no l’he gaudit com altres, ha estat un calvari. En cap moment m’he sentit còmode sobre la bici, i està clar que quan un no prepara un prova, i amés està lesionat, el millor que pot fer, és sortir a passejar o quedar-se a casa.

Ara, però, a recuperar, i a veure com estic la propera setmana.

Diumenge hi ha cursa a Hospitalet, però està clar que com segueixi així...


PD: 

Acabo de mirar les classificacions (han sortit ara).
He quedat (en la meva categoria de 35 a 44 anys) el 34 de 62 participants.
A la general del recorregut de 133 km, el 97 de 192. 

Ja es veu que la visió subjectiva sempre és enganyosa, no està pas tant malament. Hi ha a qui li he tret més de 2h,
clar que el que ha guanyat m'ha tret 1h.
Però les sensacions... Potser les pitjors de tota la temporada.

Km: 133.

V mitja de 24,9 km/h.
Temps: 5h20’.
Lloc: 97.


Dades pulsòmetre.

Kilòmetres: 131 km.
Temps: 5h16' .
V 1/2:  25 km/h.
FC 1/2: 151 x'.

FC màx: 175x’
Cad.1/2: 74rpm.
Ascensió: 1870 m.
Kcal: 3444.
Tª: Màx. 39ºC.
     1/2.    29ºC.
     Mín.   22 ºC.


Perfil.



Classificacions:

Categoria de 35 a 44 anys:
http://lesgoges.ccbanyoles.com/index.php?seccio=classificacions&lang=cat

General:
http://lesgoges.ccbanyoles.com/pdf/2008/TOTSCURTA.pdf


Diploma:


Dorsal:




Carles.

Publicado por cpradasg @ 22:10
Comentarios (0)  | Enviar
Comentarios