dissabte, 17 de Desembre de 2011

Bé doncs...

Ara per ara... Això s'ha acabat.

Almenys com jo entenia que havia de ser. No sé quan podré tornar a pujar damunt una bici, i no em refereixo a quan em veuré amb cor de fer-ho, sinó a quan em deixaran tornar-ho a fer.

Ja no es tracta de veure's amb cor per a fer les coses, sinó de tenir cor per a poder-les fer (s’entendrà més endavant).

Així doncs... En principi s'ha acabat això de "jugar a ser ciclista" (Game Over).

En resposta als que us heu preocupat pel meu estat, i per a aquells que us heu preguntat perquè no havia posat res al blog sobre el que m'havia passat, doncs dir-vos que estic bé. Tot el bé que es pot estar després del que em va passar, demà farà 3 setmanes.

I no havia posat res, perquè no sabia ben bé què escriure. Tampoc en tenia ganes, la veritat.

Aquest matí, però, l'amic Gregorio m'ha "obligat" a sortir del meu apoltronament, ha desat la bici per un dia, i m'ha acompanyat a fer una passejada per Montjuïc. Sol no ho hagués fet, fa dies que la Marta m'anima a sortir a passejar (des de dilluns que ho havia de fer, segons el metge), però francament, no em veig substituint l'entrenament amb la bici, per una "simple" passejada d'una hora. Clar que, el que no puc fer de cap de les maneres és aturar-me, per molt poques ganes que tingui de fer res.

Aquest matí m'ho he plantejat de forma diferent. Xandall, sabatilles d'esport, pulsòmetre, i... Al carrer. Fins i tot he passat el registre del Polar al PC. Segueixo essent un Freaky de la monitorització. 

Gracias Gregorio!

Intentaré fer dues sessions diàries. El 10 de Gener he d'anar al cardiòleg, a veure què em diu...

Per als que no sabeu de què nassos estic parlant, i probablement us esteu preguntant -Què li passa ara a aquest? El dolor del piramidal? Una lumbàlgia? Una contractura cervical? Està depre? - Doncs no!

Dient-ho clar i català... Un IAM (infart agut de miocardi). Sí, sí, no poseu aquesta cara, no. Un infart!!! Per increïble que pugui semblar. De fet, ni jo mateix me'n faig encara a la idea.

I gràcies he de donar a que us ho puc explicar. Quan penso el que és pogut passar... Hi ha moments que no puc evitar posar-me a plorar. Com tampoc puc evitar les llàgrimes quan el meu cap comença a volar, i a imaginar-se futurs desenllaços d'aquesta situació.

Tothom intenta animar-me. Em diuen que el pitjor ja ha passat, que he tingut moltíssima sort, i que ara simplement és qüestió de fer el que em diguin el metges, per molt que em costi. Seguir endavant, ser optimista, i sobretot, com em diu la Marta, veure el got sempre mig ple.

És per això que no volia escriure res, no estic d'humor. Estic preocupat, segueixo espantat, i no veig cap futur damunt la bici.

I clar, aquest és un blog de ciclisme. El vaig començar a fer simplement per a tenir una mena d'agenda d'entrenaments virtual, la qual va anar evolucionant en el que és ara. Explico les meves experiències relacionades amb la bici, i els sentiments que se'm generen. Sé que a alguns us agrada, i fins i tot, hi ha qui el té com a referent per a planificar-se els seus entrenaments, o com a mínim, seguir unes pautes, encara que sigui a nivell teòric (eh Javi?). 

Quan m'arriben aquestes manifestacions d'acceptació, m'animo a seguir escrivint. Normalment m'ho dieu en persona, ja que la participació no és com la que es veu en altres blogs, però a mi ja em val.

I ara... Doncs no sé en què es convertirà el blog, ja que com no sigui que comenci a preparar el "Camino de Santiago", i el transformi en el blog del pelegrí...?

Em fa molta por pensar que no podré tornar a donar pedals. I si hi puc tornar... No em veig fent passejadetes a Castelldefels, encara no. Sóc molt jove hòstia!

Deixar la competició ara que m'havia animat a tornar-hi? Potser no em costarà tant. Gaudeixo tant de la bici, que amb el simple fet de poder fer els meus recorreguts habituals, encara que sigui a ritme sempre aeròbic, encara que hagi de ser amb la bici de tres plats, encara que hagi de veure com tothom em passa, i hagi de sortir sempre sol... Penso que m'adaptaria, però... No poder tornar a pedalar... Això seria com morir.

I d'altra banda... Parlant de la mort... Sento un veritable pànic a tornar a passar pel que he passat. I encara més a no sortir-me'n.

També penso en quina qualitat de vida tindré d'aquí 20 anys. O si això em restarà anys a la vida. Si m'és passat amb 60... Òbviament no deixa de ser un pal, però amb 45...

Ho sento... Però es que no puc evitar pensar-hi.

I pensar que m'havia marcat com a objectiu arribar als 50 en la millor forma de la meva vida (després dels 30)...

No pararia de comentar sensacions, emocions, temors... Però no vull avorrir ningú amb la meva merda. Aquest ha d’ésser un espai per a gaudir del que ens agrada, la bici. No sé si ho aconsegueixo, però a mi em diverteix penjar les fotos que vaig fent, i escriure les meves paranoies ciclístiques, però sempre en positiu. Malgrat hagi moments amargs, complicats, o difícils, sempre que tornes a la bici, el cel canvia de color.

Ara, per ara... Segueix ennuvolat.

 

El dia de l’IAM.

Us explico una mica com va anar la cosa.

Després d’uns 2 mesos de l’ensurt que us vaig explicar a l’article https://pradas08.blogcindario.com/2011/10/00150-iam-vasoespasme-crisi-d-ansietat.html

En una sortida amb la grupeta, que a l’igual que la setmana anterior vàrem fer en Btt per Collserola, vaig tenir una altra crisis cardíaca. Aquesta vegada, però, no sobre la moto a 10’ de l’hospital, sinó sobre la bici, a Cerdanyola.

Vam fer el mateix recorregut que la setmana anterior. Jo com sempre, l’últim. Sempre atribueixo la manca de rendiment al sobrepès, per això desisteixo de seguir el ritme dels demés quan la FC passa de 160 ppm Ho faig precisament per a fer les coses bé, evitar ensurts, i mira...

Vam parar a Cerdanyola a fer el “bocata”, una llesca de pa amb tomàquet, i una truita de formatge. Per a veure gasosa, tacada amb una espurna de vi (hauríeu de veure quina misèria hi poso).

Ja havíem acabat, que em vaig començar a sentir estrany. Ho vaig atribuir a la calor que feia dins el local, comparada amb la fresca de fora. Tenia ganes de marxar, així que vaig sortir el primer i vaig anar a agafar la màquina. Pensava que amb l’aire fresc em sentiria millor.

Crec que no vaig fer ni 15m encarant la carretera del Forat del Vent, que vaig vomitar tot el que duia dins. A partir d’aquí... Un veritable calvari.

Em feia mal el pit, cada vegada més. Era incapaç d’articular paraula, i cada dos per tres, les arcades m’obligaven a aturar-me a vomitar, o intentar-ho, perquè a la tercera aturada ja no sortia res. Em sentia més dèbil a cada pedalada, però s’havia de seguir, només pensava en arribar a casa.

Els companys m’animaven, em donaven conversa, treien foc al tema, i m’empenyien quan el terreny es complicava.

Només tinc paraules d’agraïment cap a ells. Sé que no eren realment conscients del que estava passant, jo feia l’impossible per a que no es notés el martiri del que era víctima. Els demanava que marxessin, que jo ja aniria fent, però es van quedar amb mi fins el final. Pensaven que era una “simple” indigestió, i que en arribar a casa i descansar tot milloraria. Jo també feia per a que no semblés res més greu, però no les tenia totes.

En fi, que arribo a casa, em prenc un diazepam, un nolotil i una aspirina (aquesta potser em va salvar), per al que podés ser. Em vaig ficar a la banyera amb aigua calenta, i vaig  mirar de relaxar-me.

El dolor no marxava, i jo cada vegada estava més agitat. La meva dona i la meva mare em van convèncer d’anar a l’hospital. Jo ja estava realment espantat, la veritat, així que vàrem anar.

Us estalvio la narració del que va passar allà, va ser molt dur. També del cateterisme que em van fer als tres dies (dimarts era festa), s’hi van tirar 4h.

El que sí us demano, es que si algun dia us trobeu malament damunt la bici... No feu com jo, si us plau. Truqueu al 112. Que us vinguin a recollir, i mira, si després és quelcom banal, millor!

La qüestió es que em vaig infartar perquè tenia l’artèria coronaria dreta trombosada en tot el seu trajecte, en un 75%. Pa no contarlo!!!

Ara porto un “stent” que em van posar després de netejar l’artèria. Estic amb medicació, repòs relatiu, i al Gener tinc visita amb el cardiòleg i l’hematòleg, ja que em volen fer un estudi de coagulació per a veure si tinc alguna patologia de tipus genètic que justifiqui la formació d’aquest trombo tant important.

No m’he fumat una cigarreta en ma vida, no bec res d’alcohol, no tinc colesterol, he fet esport tota la vida (vaig començar amb el Judo potser amb 9 anys, després gimnàstica esportiva, atletisme, futbol sala, i finalment ciclisme des dels 17 fins ara).

I en quant a les predisposicions genètiques, doncs tota la meva família materna és diabètica. Jo mateix, em controlo per l’endocrí, i tinc les glucèmies controlades gràcies a l’esport (a poc que tingui cura de la dieta). És cert que en èpoques d’estrès em puja el sucre, i que sóc molt patidor.

L’infart em van dir que era petit, i que podria tornar a anar en bici. A quin nivell? Doncs ja es veurà, que sigui pacient, que em prengui la vida amb mooooooolta calma (fàcil de dir, oi?), i que pel demés, podré fer una vida totalment normal.

Clar que això a mi... No em consola gaire. Sóc ciclista, i per tant, no sóc una persona normal (sé que m’enteneu).

En fi...

Ara per ara, doncs. Fi de la partida. Amb tot el dolor del meu cor (mai més ben dit).

Els qui no ho sabíeu, ja sabeu què m’ha passat. A tots els que us heu interessat per mi, moltes gràcies amics. I la resta, doncs perdoneu que no ho hagi explicat fins ara, sé que us en feu càrrec.

Ara sí que no sé quan tornaré a escriure al blog, i més que mai, pren sentit la “muletilla” que faig servir quan inicio una entrada i no em dóna temps d’acabar.

CONTINUARÀ...

 

Una abraçada a tothom.


Publicado por cpradasg @ 22:01  | Altres
Comentarios (9)  | Enviar
Comentarios
Publicado por Josep Palmer
divendres, 23 de Desembre de 2011 | 22:41

AGAIN

Hola Carles, soc en Josep (Palmer), amic d'en Gregorio. Sento molt el que t'ha passat. És una llastima i a la vegada una gran putada. No sóc ningú per demanar-te res, però sento la necessitat de dir-t'ho:

1) M'agradaria molt tornar-te a veure sobre la bici

2) No deixis d'escriure al blog, m'he fet un fan teu

Amb molt d'afecte,

Josep.

Publicado por Invitado
dissabte, 24 de Desembre de 2011 | 10:22

Agraeixo molt les teves paraules, i clar que ets algú. Tot aquell que pugui aportar el seu granet de sorra, ja sigui fent comentaris, donant ànims, o fins i tot criticant, és benvingut al blog.

Ara mateix, no tinc massa ganes de gairebé res. Estic desanimat, espantat, i no sé quàntes coses més. Contínuament em plantejo coses, em faig preguntes...

Assumim que en qualsevol moment un desgraciat ens pot segar la vida al voral, i davant un problema de salut, almenys jo, em sento molt més vulnerable.

D'altra banda també em sento feliç de poder-vos-ho explicar, ja que no tothom, i menys éssent jove, té la sort de sorti-se'n d'una situació així. 

Josep, en resposta al que em demanes, prometo documentar la meva primera sortida en bici, encara que sigui de 30'.

Afectuosament, Carles.

Publicado por Palmer
diumenge, 25 de Desembre de 2011 | 12:59

Ja estic desitjant veurat sobre dues rodes . La vida nomes es viu una vegada , no tingues por . Fins aviat valent.

 

Publicado por bluesbiker
diumenge, 25 de Desembre de 2011 | 23:27

Caram Carles, no en sabia res.

Tio pren-t'ho amb molta calma i ja ens explicaràs com van les coses.

Bon Nadal!

Publicado por Invitado
dilluns, 26 de Desembre de 2011 | 11:25

Bon dia Carles,

Soc l'Isaac, algún cop hem creuat emails a través de la UOC. És per això que et conec de manera virtual i me fet una idea del tipus de persona que ets. Forta, decidica, amb caracter, amant de les teves filles. Desde la petitesa de la meva persona nomes vull desitjar-te el millor per tú que et recuperis i tinguis fè. Gràcies per tot. Isaac

[email protected]

 

Publicado por Carles
dimecres, 28 de Desembre de 2011 | 9:27

Josep, Carles, Isaac... Moltes gràcies pels ànims nois.

Malgrat estic francament desanimat, us he de dir que aquestes mostres de suport i afecte que em transmeteu, són d'un valor infinit.

Jo també tins ganes de veure'm damunt la bici, tornar a ser ciclista, i per a això, segons diu el diccionari, amb ser una persona que va en bicicleta n'hi ha prou. Tots sabem que vol dir quelcom més, però per aquí es comença, i a això no penso renunciar. N'estic obligat, ja que jo sense bici, sóc home mort. I no he passat per aquests tràngols per a res. 

Fins aviat amics, i moltes gràcies novament, de debò.

Publicado por Invitado
dissabte, 04 de Abril de 2015 | 13:25
-1'
Publicado por Invitado
dijous, 09 de Abril de 2015 | 14:13
-1'
Publicado por Invitado
dimecres, 30 de Mar? de 2016 | 16:54
-1'