dimecres, 04 de Gener de 2012

No tenia pensat tornar a esciure al blog fins poder oferir bones notícies. Ni que fós una petita passa endavant en aquesta lluita contra les adversitats. Doncs escric, i no per a transmetre quelcom d'optimisme, més aviat el contrari. Si no en tenia prou amb una malaltia crònica important, des d'avui duc una altra etiqueta al damunt, i no menys important (imagino que tot està relacionat). Sóc diabètic!!!

I si no tenia prou pastilles que prendre, encara me n'he de fotre més, i per postres... Insulina.

Ja prou impactant és haver patit un infart amb només 45 anys, havent dut una vida sana desde petit... Que a sobre he de patir l'impacte de saber que des de ja, m'he de posar insulina.

Estic absolutament desbordat, se'm fa tot una muntanya. Hi ha moments que tot em supera.

El tema de la diabetes tenia els dies contats, sé que ho sóc des de fa 5 anys, el que passa, és que cuidant una mica la dieta i l'exercici, la tenia totalment controlada. Una lluita personal contra una malaltia que tenint en compte el meu estil de vida, creia tenir dominada.

Amb l'IAM, però, tot se m'ha descompensat, i des que vaig ingressar a l'hospital que les glicèmies se m'han disparat, i com que no tinc permís encara per a fer esport... Doncs entre l'estrès de pensar en el que m'ha passat, el pronòstic de com quedaré, i què podré o no, fer. Es veu que el meu pàncreas ha dit que fins aquí ha arribat.

He estat uns dies amb antidiabètics orals, però no regulo el sucre en sang. Així que avui he anat a la endocrinòloga, i m'ha dit que, amés de les pastilles, m'he d'injectar insulina. M'he quedat... Encara no t'aixeques d'una bona bufetada, que en rebs una altra, i sense avisar.

Em bull el cervell, no puc evitar pensar en negatiu. Se m'amunteguen tot d'idees sobre l'infart, la diabetes, quin paper podrà jugar la bici en tot això...

Com deia abans, si ja és complicat gestionar l'impacte d'una de les dues malalties. Haver-ho de fer de totes dues alhora...

Sé que no tinc massa dret a queixar-me. Hi ha diagnòstics molt pitjors. Hi ha situacions a la vida molt més dures. Hi ha qui la perd d'un dia per l'altre sense veure's-ho venir. Ahir mateix van atropellar una dona al carril bici de BCN, circulant correctament, i amb tot, va un camió i l'esclafa. No m'oblido del nostre estimat Perico...

De fet, sé que sóc afortunat ja que vaig superar l'infart. Em van reparar l'artèria. El tema de la diabetes, avui dia, si no baixes la guàrdia, es supera. Fins i tot hi ha un equip professional de diabètics, el Team Type 1.

Però tot plegat, i tant junt... No puc evitar estar rabiós, enfadat, irritable, preocupat, espantat, trist... Per ben poca cosa em poso a plorar. I així no faig cap favor a la Marta i les nenes. Em sento dèbil, vulnerable, és com si hagués perdut el control de la meva vida, i això ho faig extensiu a tots els ordres d'aquesta.

Suposo que és normal estar així a l'inici d'una circumstància com aquesta, i sé que ara em queda per davant un dels reptes més importants de la meva vida, no deixar que la malaltia m'enfonsi ni com a persona, ni com a esportista. Considero que tinc el cap ben moblat, potser per això em menjo tant la cassola. Sé que li he de donar un gir a la situació, sinó, estic perdut.

En fi, sento molt no tenir bones notícies. Ni haver fet una entrada interessant, o entretinguda. Però es que necessitava expressar com em sento.

Dimarts tinc visita amb el cardiòleg. A veure què em diu. Ja tinc ganes d'anar-hi, tinc l'esperança que em deixi sortir a rodar, encara que sigui només una miqueta.


Recordeu anar a dormir ben d'hora demà, que si he estat bones i bons, de ben segur que us duran un munt de coses els reis.

Bon any!


Publicado por cpradasg @ 21:13  | Altres
Comentarios (3)  | Enviar
Comentarios
Publicado por Palmer
dissabte, 14 de Gener de 2012 | 18:58

Necessites unes vacances.No hi pensis mes , la vida es massa bonica per estar trist. Ah¡ avanÇ de marxar d'excursiosio vine al Palmer a menjarte un bon entrepa. Ja,ja. Una forta abraÇada amic.Salut

 

Publicado por cpradasg
diumenge, 15 de Gener de 2012 | 21:07

Ei Josep!

Gràcies pels ànims, com sempre. Tinc dies de tots els colors, la veritat. I es que al marge del que m'ha passat, i de les cabòries que se't passen pel cap. El sol fet de no poder sortir en bici, ja em posa dels pitos. Si estant bé de salut, quan fa més de dos dies que no surto ja no hi ha qui m'aguanti, imagina't després de tantes setmanes. Encara recordo quan em van operar del genoll (menisc i creuat), abans de poder caminar sense crosses, ja estava sortint a rodar.

Continua...

Publicado por cpradasg
diumenge, 15 de Gener de 2012 | 21:08

...

Ah, i t'agafo la paraula, eh? A veure si em passo un dia amb la Marta i la Puça a prendre alguna coseta al Palmer. Per cert, molt xulo el Bar, em va agradar molt, ho tens molt ben muntat, i el lloc em sembla molt encertat.

Ja tinc ganes de sortir amb la bici novament, això de no poder sortir ni a fer una passejada a Peu de Costes se'm fa molt coll amunt. A més, tinc al Gregorio abandonat. Ara ja tocaria fer sortides a St. Pere, i excepte algún Diumenge amb la grupeta, no sé si ha passat de Peu de Costes.

Divendres em van trucar de l'Hospital per a dir-me que el dia 1 he d'anar a fer-me una prova d'esforç. Ja estic impacient, i neguitós alhora. Espero que a partir d'aleshores ja em donin permís per a fer alguna coseta. No sé si tant de repòs anirà bé per al cor, però per a la resta del cos... És fatal!

Fins aviat!

Carles.