dissabte, 21 de Gener de 2012

Hi ha persones a la vida que la marquen d'una manera o altra, personatges singulars que fan que la teva existència canvi.

De vegades són persones que comparteixen un bon tros del camí. Altres, però, malgrat hagi estat una coïncidència efímera, els recordes sempre.

En això dels pedals, sense cap mena de dubte, hi ha una figura clau. Sempre he dit que és el culpable de que jo estigui damunt d'una bici. Si més no, amb un dorsal a l'esquena, jejeje...

Aquest senyor...

Me'l vaig trobar un dia a la carretera de la Bordeta, mentre anava en bici.

Jo tenia una Peugeot 4 talles més gran que vaig comprar a Tomás Domingo. La meva primera bici, jo era un autèntic "globero", no en tenia ni idea de bicicletes, però tenia una gran il·lusió per tenir-ne una. Com que a la meva família no havia ni un sol ciclista, excepte em meu vesavi que era fanaler, i es recorria els carrers de BCN en bici per a encentre els fanals (aleshores de gas), en la seva burra. Vaig recórrer al meu tiet. Era el més proper que tenia entès en bicicletes, o això creia jo, per a que em recomanés una botiga, i m'ajudés a escollir una bici. La presa de pèl fou descomunal. 1,65m d'alçada, i surto de la botiga amb una talla 54, increíble! Us podeu imaginar que mai més he tornat a posar els peus a l'esmentada botiga.

Doncs bé, vaig rodant per l'anomenat carrer, a menys de 500m de casa, i escolto... 

-"Pero niño! Cómo vas así?-

Era en Bernat. No es referia a la talla del quadre, ni tampoc a les meves pintes. Duia un xandall de color marró que res tenia a veure amb l'equipació més adeqüada per a anar en bici. Això sí, calçava unes sabatilles Ribó de pell. Però... Sense cales.

El bo d'en Bernat va observar que duia trencat el cable del deviador de plat, el qual al quedar totalment destensat, m'obligava a dur permanentment el 52. 

Li vaig explicar que feia dies que se m'havia trencat, però que com no sabia arreglar-lo, ja m'havia acostumat a anar amb el plat gran. Si tenia que pujar posava la corona gran, i punt. Un 14-24 de 6 corones duia. 

Jo me'l mirara embobat, quina planta, quina bici, quina roba... Aquest és un ciclista de debò pensava jo.

En fi, que lluny d'imarginar-me qui era aquest senyor, em va dir que tenia un taller i que l'acompanyés que marreglaria el cable. Un taller? Tenia una botiga just al costat de casa meva!!! A mig camí entre casa i l'escola. La meva perdició!!!

Des d'aquell dia, gairebé cada tarda anava a la botiga. Era una botiga petitona, amb dues plantes separades per 3 o 4 graons, de manera que el taller quedava separat de la botiga per aquest desnivell i una porta sempre oberta. 

Aleshores, en Bernat era un dels millors corredors amateurs de Catalunya (si no el millor) d'aquell moment. Corria amb el Sisquillo (un altre Crack que hauria de descobrir).

Allà vaig comprar els meu primer maillot, el primer culotte. Vaig aprendre que no havia de dur calçotets per a pedalar (no sense patir unes primeres irritacions d'escàndol), i em vaig depilar les cames. Em va posar les primeres cales, millor dit, ell no, en Barberà. Ex professional que éssent cicloturista del Sants, ens amenitzava (a uns més que a altres) les tardes, amb la narració de les seves batalletes. Més endavant, el seu fill seria company meu al Sants-DAMM juvenil (el meu primer equip).

Jo cada vegada estava més enganxat a aquell món, només tenia ganes de sortir de l'escola per anar a la botiga, excepte els dies que tenia que anar a poliesportiu a entrenar (jugava a fútbol-sala de porter). M'hi estava fins que arribava l'hora d'anar al gimnàs. Cada dia hi anava ja que des de feia anys feia gimnasia esportiva al gimnàs de St.Medir. L'equip tenia com a camp, el poliesportiu on també estava el gimnàs.

Al marge de les bicis, la roba, el material... Les històries ciclístiques que explicàven els clients que s'hi passàven hores, fent tertúlies que a mi em semblaven meravelloses, tenia l'oportunitat de conèixer a veritables figures del pedal. Per allà passaven en Celestino Prieto, l'Antoni Coll, en Pedro Muñoz... I altres amb qui no vaig coïncidir. Jo estava... Allò era...

Us podeu imaginar com anava al cole, no? Feia els deures sempre a correcuita, i no estudiava mai (el dia abans de l'exàmen només). Aquell món, nou per a mi, em tenia absolutament captivat. Tant que en Bernat em va animar a sortir amb el club que sortia de davant la botiga els dissabtes, l'AC Catalunya. A mi em feia molta por, ja que a part de la meva volteta per la Bonanova i el carrer Balmes, i les voltes que feia a Montjuïc, mai havia sortit de BCN, i menys en carretera.

Doncs bé, em vaig animar i vaig fer la meva primera sortida en bici per carretera. El mateix dia que també s'estrenava, una altre figura clau en el ciclisme català (femeníGui?o, l'Elena Carbonell.

Quines coses! Anava com una moto, pujava (com algú va dir) com els àngels. Això sí, sempre alliçonat per una altra gran persona, en Mariano Alento. Una paciència infinita que no parava de dir-me com m'havia de posar a roda, per on havia de rodar, com havia de canviar... Persones com en Centelles, l'Albert, o en Josep Mª  (grupo Z) ocupen un espai especial en el record d'aquella època, així com en Carbonell (pare de l'Elena). Em van ensenyar a ser ciclista, a reparar avaries, a beure, menjar, rodar amb agilitat. A cuidar-me...

Cada vegada tenia més ganes de bici. Anava perdent pes, guanyant força, habilitat... En fi, tal va ser la meva progressió que un bon dia (uns 5 o 6 mesos més tard), en Bernat, amb qui ja m'havia atrevit a compartir alguna sessió dels seus entrenaments (jo ja estava de vacances al cole, i sortia cada dia), em va trucar a casa preguntant-me si volia córrer. No sabia què dir, l'emoció va ser tant gran... Potser comparable a quan un director et truca per a passar a professional. No m'ho havia ni plantejat, estava bloquejat, però la resposta va ser... Sí. 

Em va dir que anés al carrer Alcolea, davant de la seu del Sants, en un Bar on m'estaria esperant en Josep Bertran, tècnic de l'equip Juvenil de la SCUE Sants. Li havia parlat de mi, els Barberà també em coneixien, ja que quan venia el figura del seu fill a lluir-se amb la gent del club, només jo era capaç de seguir-lo. Ell, en Joan (el fill), ja havia debutat amb l'equip juvenil aquella temporada. Vam fer una bona amistat.

Dit i fet, ja tenia equip... Ja era corredor... Però encara em quedava un bon camí per a ser ciclista. Per això sempre dic que jo, vaig aprendre a anar en bicicleta amb un dorsal a l'esquena. Qui m'havia de dir aleshores que acabaria compartint entrenoa amb corredors com Celestino Prieto, José Recio, Jose Luis Laguía, Antoni Coll, Esparza, o de forma puntual, aprofitant cites com l'escalada, o el campionat del món, poder rodar uns quilòmetres amb Francesco Moser, Sean Kelly, Rebecca Twigg, Palmiro Mascciarelli, Julián Gorospe, i d'altres. El culpable... En Bernat del Pino!

Encara recordo com vaig trucar-lo tot emocionat, dient-li que ja havia fitxat, i que corria el proper diumenge. I a la pregunta de, -"y en la carrera, qué hago?"-. -"Pues correr!"- Em va respondre, jajajajaja...

En Bernat va passar a professional la temporada següent. Ja va córrer amb el seu equip la temporada de cico-cross, el TEKA. Va guanyar un munt de curses, juntament amb el seu company d'equip, l'Antoni Coll. En Bernat era un fora de sèrie al ciclo-cross.

A la carretera va guanyar les metes volants a la "Vuelta a los Valles Mineros", i malhauradament, que jo sàpiga, poca cosa més va fer.

El professionalisme impedia que es podés fer càrrec de la botiga, la va tancar i va marxar del barri. Per a mi va ser una gran pèrdua. Mentre va seguir com a professional, ens veiem de tant en tant entrenant, o a les curses. Hi va estar durant 3 temporades, TEKA, HUESO i CR.

Després li vaig perdre la pista, i en un món sense internet ni mòbils, ja no en vaig saber res més fins que jo mateix, després del meu particular "retiro", vaig tornar al "mundillo" amb la ONCE, i em vaig assaventar que era el seleccionador nacional dels paraciclistes amb disminució física (càrrec que ja no desenvolupa). També n'he sabut d'ell a través d'amics comuns que jo mateix he retrobat, però malhauradament no hem tornat a coïncidir. Li vaig fer una solicitut d'amistat al facebook, però no he rebut resposta, potser... Clar, és molt probable que no em recordi. Ha passat molt de temps, i jo simplement era un crio a qui va donar un cop de mà en un moment donat.


PD: Ja m'ha respost!!! I sí em recorda, hehehe...


Gràcies Bernat! 



Publicado por cpradasg @ 12:27  | Ciclistes
Comentarios (0)  | Enviar
Comentarios