diumenge, 22 de Gener de 2012

Secció Ciclista de la Unió Esportiva de Sants.


Ahir, xefardeixant per la xarxa, vaig ensopegar amb aquesta foto.

No vaig poder evitar emocionar-me.

La foto forma part d'un article del blog del CCB Comarques de Lleida (per a llegir-lo feu clic a la paraula "article" subratllat), on es recollia la presentació de l'equip amateur del Sants-DAMM de 1986.

Aquells colors, aquell cotxe mig tapat per uns corredors que vaig conèixer anys enrere. I dos tècnics. Un prou conegut al món del ciclisme, ja que forma part del que ha esdevingut una nissaga de ciclistes, en Santi Segú. I l'altre... Doncs una persona que... Una persona que  havent-me pogut donar un cop de mà, no ho va fer. Mai entendré perquè, però em tancava les portes de manera sistemàtica any rera any, i de forma totalment gratuïta. No en diré el nom, tampoc tinc ganes d'ofendre ningú. Tampoc voldria ferir els sentiments de coneguts o familiars que puguin llegir això (el nostre món és molt petit), Em referiré a ell com... El senyor de la corbata.

Perquè m'he emocionat en veure aquesta foto?

Bàsicament perquè considero que jo és hagut d'ésser-hi també.

He reconegut rostres. En Carles, en Javi, i l'Amable, corredors que ja havien format part d'aquelles formacions juvenils del Sants-DAMM en les que jo havia militat. El meu primer equip, aquell que en Bernat del Pino em va aconseguir, com ja comentava a l'article anterior a aquest. Amb l'Amable i en Carles vaig fer una bona amistat.

Per a mi, el Sants-DAMM era molt més que un dels equips dels quals he vestit els colors. Era el primer, era del barri, formava part d'un club de solera a Catalunya, els colors del maillot de líder de "La Volta", la formació on vaig aprendre a ser corredor i on vaig començar a somniar en ser professional algun dia.

Però... Perquè no hi era jo, a la foto?

Doncs principalment per culpa d'una persona, el senyor de la corbata. També era prou conegut al món del ciclisme per un mot que feia referència al seu look. En fi, tal i com explicava a l'article dedicat a en Bernat del Pino, hi ha persones que es creuen en la teva vida, i hi deixen empremta. En aquest cas però, no en va ser pas positiva.

Quan vaig fitxar pel Sants-DAMM , ho vaig fer ja començada la temporada. Sembla ser que, en principi, l'equip tenia intenció de fer formació amateur la temporada següent, era l'any 1984. En Carles, en Goio, i jo, formariem part d'aquella escuadra. En Javi, en Jordi i en Joan seguirien de juvenils, per, a l'any 86 tornar-nos a trobar al camp aficionat. L'equip juvenil desapareixeria i es centraria tot el projecte en l'equip amateur, on tots els corredors encara seriem aficionats de 2ª. Cal recordar que en aquella època es feien moltes curses on corriem juvenils i aficionats de 2ª junts (s'era 2ª els 2 primers anys d'amateur, i després es passava a 1ªGui?o. Bon projecte, no?

Doncs bé, un bon dia vam conèixer a la carretera un noi que malgrat no sabia anar en bici (era un "globero" del 15), tenia una força... No el deixàvem ni volent. Ho vam comentar al Josep, tècnic de l'equip, i el va fitxar. Aquest bailet era ni més ni menys que l'Amable Cancio. Per a que us feu una idea, era l'únic de tot el pilot juvenil que aguantava la roda d'en Melcior Mauri. En Mauri era, com jo, juvenil de 2on any, i l'Amable guanyava un munt de curses. Bé absolutes, si en Mauri no hi era, o bé com a juvenil de 1er any.

Lògicament, el projecte va canviar de cara a potenciar l'equip juvenil, i recolzar l'Amable la temporada següent. No hauria continuïtat en la formació amateur fins el 1986, any en que l'Amable passava a aficionats, i amb ell, tot l'equip (projecte inicial).

En fi, que jo passava a amateur sense equip, ja que tota l'estructura va romandre amb els juvenils.

Aquí és on va començar la meva mala relació amb la bici.

Tinc veritable passió per aquest esport, se'm va començar a ficar a la sang a la botiga d'en Bernat, però... Sempre he tingut la sensació que és un amor no correspost. La vida no s'ha portat bé amb mi de cara a la bici. Tantes vegades s'ha vist interrompuda la meva relació amb ella... Sempre que he posat peu a terra ha estat en contra de la meva voluntat. Fins i tot ara, ara que semblava que res podia fer que penjés la bici, ja que tenia plena autonomía per a entrenar i anar a les curses, ja no depenía de ningú. Ara que podia córrer amb veterans fins que  jo decidís el contrari... La vida m'hi ha tornat a apartar en forma de malaltia.

De totes formes, deso un gran record del temps que vaig córrer amb els Sants juvenil. Vaig fer grans amistats dins i fora de l'equip. Ens ho passàvem súper bé. Els entrenos a la carretera, a la pista, els massatges que ens feia el massatgista de l'equip de futbol... Recordo les curses que feiem per Tarragona i Castelló a l'estiu. Corriem a diari, era com fer una volta. Passar dies fora de casa amb els companys era divertidíssim. Només tenia una pega, la roba. Com que vaig fitxar a mitja temporada, només em van donar la bossa d'esport i l'equipació curta (2 mudes), dues gorres, i 4 tubulars (Jumo). La llarga i el xandall, no. Quines coses! Són conductes que sempre m'han extranyat. Quina necessitat hi ha de fer això a nanos que tenen ficada tota la seva il·lusió en la bici, i s'hi deixen la pell? Em consta que hi ha equips (que no nomenaréGui?o, que tenint roba i material proporcionat pels seus patrocinadors, mai l'han lliurat als seus corredors.

Encara recordo que em deien que em donarien xandall i equipació llarga si feia la temporada de ciclocross. Jo deia que sí, però que no tenia bici, que a casa no havia diners i que si trencava la de carretera no podria arreglar-la.

Això sí, com que em passava la vida al podi (quasi sempre guanyàvem per equips), algún company que no s'havia classificat, em tenia que deixar el xandall. Quines coses!

L'any 1985, vaig passar a amateur. Em vaig treure la llicència amb l'AC.Catalunya, el club cicloturista del barri, i vaig començar a anar sol a les curses. En Carles Romeu que també havia passat de categoria, i estava en la mateixa situació, m'acompanyava (en Goio ho va deixar).

Vam aconseguir que el Berguedà-Hotel Queralt, ens donés un maillot, i córrer amb ells. Però com éren de Berga, no ens venien a buscar, de manera que només podiem anar a les curses a les que podiem acostar-nos en bici (no teniem cotxe), o en el el cotxe d'algú que s'avingués a dur-nos (amics, familiars de companys...). 

Aquell any, el Sants va canviar de staff tècnic, i va entrar a dirigir l'equip el senyor de la corbata. Resuta que en Romeu el coneixia del Provençalenc, i va aconseguir que ens fitxés novament. Ens va donar roba curta i unes sabatilles, i a les curses de juvenils amb segones, hi anàvem. A les d'amateur, ho feiem amb els colors del Berguedà (Hotel Queralt). Però per a que veieu quina relació tenia jo amb aquesta persona. Qui em trucava per anar a les curses no era ell, sinó el senyor Carles Alferez, secretari de la S.C.U.E Sants. Recordo tenir bona relació amb ell, de fet, em consta que sempre va insistir per a que em tornéssin a fitxar, però la decisió era de l'altre, i mai va voler. Em refereixo als anys següents. Aquell, crec que es va sentir pressionat pel Romeu i l'Alferez.

Val a dir, i des d'aquí li expresso el meu agraïment, que a les curses amb segones, a les quals no anava el senyor de la corbata perquè havia dues curses el mateix dia, i es feien dues formacions. El senyor Alferez em trucava, i em duien a la cursa, tot i vestir altres colors (em vestia amb un maillot sense publicitat i si tenia ocasió, ajudava als companys del Sants). Amb els amateurs, notava molt el canvi de ritme, i em costava molt aguantar. Amb els juvenils, però, anava molt fàcil, un puntet per sobre, però em faltava rematar (crec que era massa generós en els esforços, i treia massa el morro. Cosa que al final pagava).

El 1986 (equip de la foto), vaig anar a la seu del Sants a parlar directament amb el senyor de la corbata, i em va dir que ja tenia l'equip estructurat, i va posar com a excusa que jo marxaria a fer la mili al maig. El senyor Alferez em va dir que no estava a les seves mans, però que intentaria que em fés un lloc. L'Amable hi era, naturalment, i en Romeu, el meu amic, també (són a la foto).  

Vaig tornar-me a treure la llicència amb el Catalunya, i lluny de desanimar-me, seguia entrenant, i estava cada vegada més fort.

Va arribar el moment d'anar a la mili. Em va tocar la marina, a Rota, i la bici es va acabar. Van fracassar dues promeses de fer-la a terra. Una al cuartel del Bruc gràcies a un contacte que hi treballava, però que al final va fallar. I després, un cop a San Fernando, un altre contacte que em va prometre destinació a la base de Rota, a terra, cosa que em permetria entrenar, també em va fallar. Sí que vaig anar a Rota, sí, però al porta-aeronaus Dédalo. Tot sortia rodat.

En fi, que acabo la mili, em poso a entrenar com un posés, i naturalment, la primera porta a la que truco és la del Sants. La resposta del senyor de la corbata... No l'oblidaré mai.

-Però tu encara vols córrer?

Recordo la mirada del senyor Alferez, no savia on ficar-se el pobre. No vaig replicar, simplement vaig sortir per la porta del Sants amb els ulls plens de llàgrimes. Mai més hi he tornat a posar els peus.

Van fracassar altres intents. Vaig córrer la Xallenge Garraf-Penedès amb el Cunit, recordo amb il·lusió el segon lloc que vaig fer a la contrarellotge de 20 km del Vendrell (tot i que se'm va sortir la cadena en un repetxó, la qual cosa em va obligar a posar peu a terra). Havia estones que el cotxe d'equip, anant a 80 km/h no em podia seguir (no sé a quant anava jo), sinó és per lo de la cadena, segur que guanyo. Tot i haver fet una bona Xallenge, i més tenint en compte que es feia totalment fora de temporada, el Cunit no em va fitxar per al seu equip amateur.

Tampoc va tirar endavant la promesa que em va fer en Prieto, no en Celestino, sinó el seu pare. La meva mare, mentre jo feia la mili, va estalviar per a regalar-me una bici. La vam comprar a la botiga que en Celestino té a Vilanova. Aleshores, com ell corria amb el KAS, la duia son pare. Em va preguntar si volia córrer amb el Venta-Catálogo, i naturalment vaig respondre afirmativament. El mecànic que tenien havia de fitxar amb ells també, i francament, no sé què nassos va passar, però ni Venta-Catálogo, ni res.

Així doncs, un altre cop a córrer sol. Nova llicència de l'AC Catalunya patrocinat per la marca Golo-Golo (marca de pantalons que sponsoritzava cotxes al París-Dakar).

Ja era la segona temporada que començava sense equip. Iniciar una temporada sol, sense mitjans per anar a les curses, és horrorós. Ja que et sents infinitament pressionat per a caminar bé, que algú es fixi en tu, i trobar equip. Els equips ja estan estructurats, i si algú deixa algun forat per a cobrir, és per a fer-ho amb algú que camini. Al marge de la dificultat que suposava córrer sol en un pilot plagat d'equips (ningú deixava marge per a la progressióGui?o. Cal recordar que en aquella època, a Catalunya havia equips potents com el Cirsa, el Cesaden-Otero, el Tarragona, el Cunit, el Barcelona-Grupo 86, el Vestisport-Kelme, L'Escuredo-Jabugueña, el Sants-DAMM, el Transcamer, i corredors d'equips de fora, cosa que feia que tot sovint vinguéssin aquestes formacions a córrer per aquí, com CAI Zaragoza, Cajamadrid, Seat-Orbea, Reynolds... Recordo un parell d'equips francesos que també venien, fins i tot el System U. I tot un seguit d'equips modestos com l'Hospitalet-Recambios Antonio, el Posso-Guinardó, el Berguedà-Hotel Queralt, el Mollet-Escuin, l'Horta, el Navas, el Mataró, la PC. Niky's, etc. Pilots de 200 tios éren habituals.  

Aquest patrocini, juntament amb el de l'Hotel Queralt l'any anterior, la participació a la Xallenge, i el contacte amb en Prieto pare, els he d'agraïr al Carlos Arbiol, actualment president del Cunit. Persona que sempre va creure en mi. També li he d'agraïr que més endavant em posés en contate amb Don Gimnàs, on en Jose em duia la preparació hivernal amb peses. El millor monitor de fitness que he conegut mai. I amb l'Isabel Enfedaque (dona d'en Josep Lluís Laguía), cardiòloga que juntament amb el seu equip de fisioteràpia i psicologia esportiva (CRASA), em duien la preparació durant la temporada ciclista. Aquest esforç va donar els seus fruits, vaig caminar, vaig trobar equip, i quan tot semblava tornar-se a endreçar, les circumstàncies es van tornar a posar en contra meva, fins que un dia vaig decidir penjar la bici definitivament. Paradoxalment, en el moment en que més fort he estat de tota la meva trajectòria ciclista, però aquesta ja és una altra història... (gràcies de tot cor Carlos).

Aquesta va ser, a grans trets, la meva relació amb la S.C.U.E Sants-DAMM. Molt probablement hagués anat tot d'una altra manera si no m'és creuat amb el senyor de la corbata. Més endavant, però, vaig descobrir que en aquest món de la bici, si no tens padrins amb influències, malament. Hi ha persones que hi entenen, que creuen en tu, però que no tenen capacitat de decisió. I els que en ténen, només es miren el melic, i prenen decisions obeïnt els seus propis interessos o presionats per persones més influents. Queda lleig de dir, però quants corredors que no van ni enrera fitxen per equips amb bones estructures, i nanos que podrien destacar, no ho fan perquè a manca de mitjans, no poden tenir la continuïtat, ni l'assessorament necessàris?

Massa senyors amb corbata hi ha al ciclisme.


Publicado por cpradasg @ 14:09  | Altres
Comentarios (0)  | Enviar
Comentarios