dijous, 16 de Febrer de 2012

Doncs, sí. Ja en van dos.

Ahir vaig sortir de l'hospital.

Dimarts vaig ingressar per a fer-me un altre cateterisme, programat. I ara perquè? Doncs resulta que als pocs dies de tenir la visita amb el cardiòleg, hem van trucar de l'hospital per a fer una prova d'esforç. Vam quedar que miraria si havia programa de rehabilitació cardíaca al servei de rehabilitació, de cara a enfocar l'exercici que podria començar a fer. I que ja m'avisaria.

Prova d'esforç.

Vaig acabar la prova prou content.

Al marge de cansament normal, no vaig sentir cap molèstia (em refereixo a dolor al pit, o mareig). La prova me la fan en cinta, cosa que a mi me la dificulta especialment, ja que corrent a peu sóc un veritable negat.

En fi, que baixo de la màquina, i em diu el cardiòleg que a l'electro ha aparegut un canvi d'isquèmia durant l'esforç a la cara antero-basal del cor, la qual, en repòs es normalitza.

Aquesta zona no es correspon al territori irrigat per l'arteria que em van reparar. De manera que s'ha de veure com estan les altres dues, no sigui que alguna s'estigui tapant.

Diabetis.

Us podeu imaginar com vaig sortir aquell dia de l'hospital. Se'm va venir el món a sobre, novament. Amb el que em va costar acceptar que havia patit un infart, ser conscient de que era petit, i que podria tornar a fer esport amb relativa normalitat. Acceptar la diabetes... Sí, no ho havia comentat encara (em sembla). Durant l'ingrés després de l'infart, em van detectar nivells molt elevats de sucre en sang.

Vaig começar prenent pastilles, però com que les glicèmies  no es normalitzaven, em va dir l'endocrinòloga que amés, em tindria que punxar insulina.

En fi, que passo de ser una persona complertament sana, (la qual no es pren ni una aspirina si té maldecap, normalment no prenc res quan passo un refredat, excepte sucs de taronja o de vegades algún comprimit efervescent d'aquests que duen un potaje de fàrmacs per al refredat  com Couldina, Gripal, Frenadol, etc...), a ser un malalt crònic que ha de prendre 6 pastilles diàries, 6 punxades diàries per a mesurar la glicèmia, i 4 punxades més per a injectar-se insulina per a tractar una diabetis i un infart de cor.

És com si, de sobte, m'éssin caigut 20 anys al damunt.

Molt complicat, massa per a una persona jove i sana (fins ara). Un amant de la bici, un esportista nat, que necessita estar actiu per a sentir-se viu. Ja sigui anant en bicicleta, com anant a nedar, fent piragüisme, trekking, o qualsevol activitat física que si es fa a l'aire lliure, millor.

Fins i tot m'havia mentalizat a deixar la competició de manera no traumàtica. Tenia molta il·lusió en preparar aquesta nova temporada, ja que el rodatje de l'anterior em permetria, segurament, assolir un nivell més competitiu, i poder gaudir de les curses, a poc que podés entrenar. Malgrat no podrà ser, no havia perdut l'esperança d'agafar el millor nivell de forma física possible, i poder participar en alguna marxa l'any vinent.

La vida et dóna un gir de 180º quan menys t'ho esperes, i no podem fer res més que acceptar-ho, i reconduïr la situació a poc que podem, o simplement adaptar-nos a ella.

Jo crec que havia fet aquest exercici. Però aquest nou edeveniment... M'ha enfonsat del tot. Això sí que no ho esperava, ni jo, ni els metges.

En fi, que he de fer-me un nou Spect, per a veure si es confirma el diagnòstic d'isquèmia en esforç. Fins que me'l facin no em deixen passar de 110 ppm, ni que sigui caminant.

El cap em dóna voltes, no sé què pensar, ja res em quadra.

Tinc una crsisi coronària al Setembre, i les proves (ecocardiografia, prova d'esforç i Spect) surten negatives. Em diuen que estigui tranquil, i patapum! Als dos mesos un infart.

Ara que faig la prova d'esforç per a veure com va tot, i determinar el nivell d'esforç que puc assolir en l'exercici, va i em surt una prova positiva. I ara, al marge de la zona infartada que surt a l'ECG, no hauria de sortir res més!!!

SPECT.

L'Spect tampoc surt bé (ja m'ho pensava). Torna a sortir un canvi a l'ECG sujestiu d'isquèmia (disminució de l'ST) en esforç, i a la gammagrafia, al marge de la zona negra corresponent a l'infart, apareix una zona amb baixa perfusió (isquèmia), la qual es normalitza en la gammagrafia que em fan en repòs.

Així doncs, se'm programa un cateterisme, per a veure "en vivo y en directo" les artèries. Els cardiòlegs insisteixen a que estigui tranquil, que segurament es tracta d'un fals positiu, que de vegades passa. Així com es troben amb falsos negatius, i després al cateterisme apareixen estenosis de tres vasos. Doncs quina fiabilitat em dónen les proves, no? es que sigui quin sigui el resultat, no et quedes tranquil.

En fi, que dimarts ingresso, i ahir em fan la coronariografia.

Cateterisme.

Aquesta vegada accedeixen a les coronaries via femoral. 

El cateterisme amb el qual em van fer l'angioplàstia (stent), me'l van fer via artèria radial. Però em van comentar que com van tenir moltes dificultats per a accedir-hi, aquest cop ho farien per la femoral ja que és més directe i proporciona un millor suport.

Fa més mal, i el post-operatori és més emprenyador, ja que s'han de fer 24h de repòs absolut a l'hospital, fins a la retirada del compressiu.

De totes maneres, però, no ho vaig passar, ni de lluny, tant malament com la vegada que em van fer l'angioplàstia. Va ser molt més ràpid (de 4h van passar a 1h), i molt menys dolorós.

Les artèries que ja van veure sanes a l'anterior cateterisme, romanen sanes (menys mal!!!), i la reparada, està bé. Només els va cridar l'atenció el tamany de la cicatriu que s'ha format al voltant de l'Stent amb tant poc temps. Em van explicar que sol fer-se una cicatriu de teixit endotelial al voltant de l'estent i que durant els primers 6 mesos hi ha risc de que es torni a tapar. Em va dir el metge que de totes maneres, no em preocupés, ja que és molt probable que es quedi aquí. De fet, no és normal tornar a fer un cateterisme als dos mesos d'haver realitzat el primer, de manera que quan es troben amb cicatrius als dos anys (per exemple), no vol dir que s'hagin fet en dos anys (no sé si m'explico).

En definitiva, que tinc una petita estenosi (estretament) de l'artèria coronària dreta, però que no cal fer res. Només controlar els factors de risc que poden fer que es tapi, o sigui, dieta i control de glicèmies en el meu cas.

O sigui, dos falsos positius en dues proves diferents, té nassos, no?

Dilluns doncs, ja torno a posar mans a l'obra. Tornar a fer caminates, i anar al gimnàs, i més endavant piscina i... BICICLETA!!!

El mes que ve ja puc tornar a sortir en bici!!!

Molt de tranquis, això sí. Sense fer pujades, ni pujar de pulsacions. Quines ganes tinc!

I espero que acabi tot aquí, que pugui tolerar l'exercici, i mica en mica, poder reprendre les sortides en bici, encara que sigui a un altre nivell. La qüestió, però, es poder tornar a rodar, encara que sigui a nivell aeròbic, però tornar a rodar. Ho necessito!!!

Bones notícies al final, tot i que lo de la cicatriu encara em fa ballar una mica el cap, però millor no pensar-hi. De fet, si no m'éssin hagut de fer el cateterisme, ni ho sabria. Tot sovint, sembla que la ignorància és millor companya que el coneixement, ups!



Publicado por cpradasg @ 10:50  | Altres
Comentarios (2)  | Enviar
Comentarios
Publicado por Invitado
dijous, 23 de Febrer de 2012 | 11:47

 CARLES,la punxada de VIURE ni té agulles ni deixa marca que tapi una tirita,i, si a sobre apareix el sentit de culpabilitat per sentir-nos malament i no estar al cent per cent...pues ya ni te cuento!El temps i la recuperació són els meus grans aliats. ÁNGELA Férriz (La germana de Miguel Ángel/ Javi). Què tal els camins amb la Puça?

Publicado por cpradasg
dijous, 23 de Febrer de 2012 | 18:09

Hola Àngela, quant de temps!

Gràcies per estar per aquí.

Sí, no sé si és sentiment de culpa, o simplement que voldries culpar a algú, i no saps a qui. Les coses passen, i moltes vegades simplement perquè sí, no hi ha justificació possible, i en nosaltres està acceptar-ho, i seguir endevant amb el que ens queda. Ho sé! Però costa molt, em costa molt, i sé que saps de què parlo.

La Puça és un solet. Cada dia més gran, i segueix igual d'entremeliada, però és una gran companya. Ara mateix hem arribat de córrer (ella), i estem fets unes croquetes (els dos).

Una abraçda, i molts records a en Miguel (sé que ara no té massa bé lo de connectar-se a Internet).