diumenge, 04 de Mar? de 2012

Avui, 4 de Març de 2012 és un dia especial.

Avui arrenca la temporada 2012 a Poble Nou.

Avui fa justament 3 mesos que vaig patir l'infart.

Avui és el primer dia des d'aleshores que m'he tornat a posar un culot, i he sortit a pedalar.

A la categoria d'V60 ha vençut, al circuït del Poble Nou, el mític Antonio Terrones. Ex-company d'equip a Superfruits la temporada passada. Des d'aquí li envio la meva més sincera felicitació.

Quan vaig començar a córrer d'amateur, era per a mi, i molts de nosaltres tot un referent. Encara recordo com en una cursa de circit a Cornellà, em vaig ficar en una escapada, i havia un del CIRSA que no parava d'esbroncar-me. Jo aguantava la "bulla" en silènci (prou feina tenia en no perdre roda i no anar per terra a aquelles velocitats). En terrones va trencar el silènci esbroncant al seu torn el seu company dient-li: - "Deja tranquilo al chaval, que va bien, joder!".

"Gracias Antonio, y felicidades!!!".

Aquest matí, mentre em vestia per a sortir a rodar, una barreja d'emocions m'envaien.

D'una banda em sentia content perquè per fi podria sortir a fer una volta en bici. D'altra banda em sentia trist perquè sabía que ja no em tornaria a vestir així per a anar a una cursa. Lleugerament emprenyat perquè la roba m'oprimia el cos amb certa insistència. I atemorit també, ja que no sabia què passaria durant la sortida.

Em sentiré bé?

Faré una hipoglicèmia?

Tornaré a sentir dolor?

Podré arribar a Castelldefels?

Fins i tot aquest matí, en prendrem la glicèmia capilar m'ha envait un mar de dubtes. Crec que és el valor basal més baix que he donat des que em mesuro el sucre. 89 mg/dl!!!

Esmorzo? No esmorzo? Em punxo la insulina? No?

Uf... Quàntes coses hauré d'aprendre sobre la meva resposta a l'exercici i la diabetis...

He decidit esmorzar un bol de cereals amb un iogurt, prendre'm la medicació i no posar-me insulina.

Quines ganes tenia de tornar a agafar la bici!!!

Això són sensacions! Pensava. Res a veure amb el sortir a caminar, o anar al gimnàs, o a la piscina. Rodar en bici no té comparació possible a cap activitat física. 

Rodava amb suavitat, sense mal de cames, sense cap mena de sensació de patiment. Rodant a 25-27 km/h amb 39x17, sense passar de 110-120 ppm, he rodat amb total comoditat.

És cert que he notat la manca d'entreno. És veritat que el dolor a la part posterior de la cuixa dreta s'ha multiplicat, però... I què més dóna? PUC TORNAR A DONAR PEDALS!!!

Quina sensació de llibertat! Tot el temor que duia a dins s'ha convertit en satisfacció en un instant. Tot i amb això he estat força prudent. Procurava no passar de 110-120 ppm, i rodar amb agilitat.

Això sí, a ritme de tortugueta.


Excepte un moment en què m'he posat a roda de dos ciclistes que rodaven a un 30-33 km/h, però sense passar de 133 ppm. M'he desviat per entrar a Castelldefels, passar per davant de la granja i girar cúa per l'autovia, tornant al meu ritme caribeny.

Quan feia una hora que rodava m'he pres el sucre i ha sortit un valor de 91, tot va bé. Em sentia bé de cames, respiració, i no sentia cap molèstia al pit, fantàstic! Ja m'agafen ganes de trucar en Gregorio per a sortir a entrenar novament. El pobre, des que no surto, i tenint en compte la manca d'en Perico, gairebé no surt. Demà li donaré una al·legria.

A l'alçada de La Pava he punxat, Apa! Hem d'entrenar totes les disciplines, no? No s'ha de perdre la pràctica en reparar punxades.

En afrontar el repetxó de les terminals, de sobte, m'he notat sense força. Feia estona que em sentia lleugerament cansat, però ara... Es que no anava. 

En arribar a la cruïlla de Belvitge, m'he aturat a la parada de l'autobus, i... 63 mg/dl!!! Si estic en hipoglicèmia! Això s'ha de revertir. Quina merda! Sort que no m'he punxat insulina, que si no...

En fi, que em prenc un gel amb glucosa, i torno a arrencar. Als 10' me la torno a prendre, i em dóna 71, em pren un altre sobre (encara noto tremolors a les mans). Sento com que les cames tornen a cobrar certa vidilla, i amb calma, em dirigeixo a la terrasseta on he quedat amb la Marta, les nenes i la Puça per a prendre una Coca-Cola.

Allà ja donc 117, però encara no m'he recuperat del tot. Em prenc una Cola Zero, i li pispo un parell de xurros a la Judith, hehehe...

Final de la sortideta d'avui. Em sento content i satisfet. Sóc conscient de que he donat un gran pas, i espero que això no tingui marxa enrera, sinó tot el contrari. Que sigui el primer dia de la resta de la meva vida com a ciclista, i espero que sigui llarga.

Tot un repte! He de tornar a aprendre a entrenar, ja que tots els esquemes que m'han acompanyat durant més de 25 anys, s'han trencat, i ara he de tornar a començar. Així com tornar a conèixer on són els meus límits, tenint en compte que ara la pràctica del ciclisme ha de ser 100% plaent. S'ha acabat el tornar a patir damunt la bici.

Així doncs, he de començar a aprendre a canviar de vocabulari. He fer un esforç per treure la paraula entrenar del meu discurs, i parlar més aviat de sortides. Surto a pedalar, a fer esport, a gaudir de la bici.

Per això, les cròniques d'aquestes sorides, les etiquetaré amb la categoria de sortides.


Publicado por cpradasg @ 18:33  | Sortides
Comentarios (0)  | Enviar
Comentarios