dissabte, 14 de Abril de 2012

Darrerament, un munt de paraules s'estan posant de moda.

Aquest fenomen no és cosa nova, òbviament, passa molt sovint. Al córrer a peu de tota la vida, primer se li va dir footing, després jogging, i ara running. Al gimnàs, fitness. L'entrenador personal, ara és un personal trainer. I així amb tants i tants mots.

La crisis ha fet que a buscar-se la vida (degut als acomiadaments massius), ara se li digui reinventar-se. Terme que s'està intentant posar de moda, per a que fins i tot, es visqui en positiu. Així com l'alternativa a la manca de contractació, ara dels autònoms se'n diu emprenedors. Opció que també es vol potenciar, ja que com no ens busquem la vida pel nostre compte, els treballadors ho tenim magre.

En fi, aquest blog, bàsicament va ser pensat per a parlar de ciclisme, i en aquest sentit, també s'estan posant de moda coses de tota la vida. Apareix un concepte que jo no havia sentit mai, i ara està en boca de tothom, i no només en el que a la bici es refereix, sinó també en la moda, o en la decoració. És un corrent estètic, com altres que hi ha hagut al llarg del temps, el Vintage.

I això de donar un cop d'ull al passat ha estat un recurs sovint emprat sobretot en el que a la moda es refereix. Camises creuades, abrics de pell girada, pantalons de campana, sabates de punta...

I ara, al ciclisme també arriba amb força la moda vintage. Paraulota saxona, com no, per a definir allò que fa referència al passat. Sempre haviem emprat mots com "clàssic", més modern és el qualificatiu de "retro", i ara, els més snobs parlen de "vintage".

Clar que els més puristes dirien que parlar de clàssic, és fer-ho de quelcom de qualitat i a més a més, intemporal, alhora que admirat per gairebé tothom. És relatiu a lo sublim, digne d’imitació, i no hem d’oblidar que el seu origen es remunta a la qualificació de grans civilitzacions com la grega o la romana. El retro, simplement s’emmiralla en una estètica pretèrita, però solen ser productes moderns, i aquí és on podem trobar veritables aberracions, com per exemple l’escarbat, el mini, o el 500 moderns. O Les bicicletes Vanmoof (per exemple) que barregen l’estètica retro amb les solucions tècniques i de disseny més modernes.

Clar que en aquest sentit, tots estarem d’acord que en qüestió de gustos... I personalment admeto que hi ha grans encerts com la “moderna” Pashley Guv’nor.

Una rèplica de la antiga Guv’nor que Pashley ha tornat a fabricar en edició limitada. Preciosa! L’única cosa que li censuraria són les manetes de fre. No entenc com han pogut posar unes manetes tant lletges amb la quantitat d’alternatives que hi ha. Clar que amb canviar-les, cap  problema. I el preu, 1000 EUR per una bici urbana... Massa, no? En fi, jo si els tingués, no ho dubtaria.

L'original.

I arribem al famós Vintage, terme de moda en gairebé tots els àmbits de la nostra vida. Fa referència a articles antics que no arriben a ser antiguitats i a més, de qualitat. En definitiva el que sempre hem anomenat peces de col·lecció, o les restauracions de tota la vida. Ara una bici restaurada, és una bici Vintage. Sobretot si és d’una marca apreciada com BH, Orbea, o les clàssiques Pinarello, Gios, Rossin, etc. I no parlem si ens referim a marques mítiques ja desaparegudes com Zeus.

De totes maneres, en el dia a dia, aquests termes s’empren com si de sinònims es tractés.

I a què ve tot aquest rotllo? Doncs que jo... Sóc un amant de les coses antigues. De fet, jo mateix, sóc bastant anacrònic en la meva forma de pensar, en els meus valors, i en els meus gustos. I què voleu que us digui... A mi, el que es posi de moda lo antic ja m’està bé, doncs puc trobar material impensable fa uns anys. Tot i que d’altra banda em fa ràbia, ja que és com si m’hagués apuntat a una moda que per a mi no ho és. És la meva manera de ser.

Sempre he estat així. I en el que a la bici es refereix, doncs no ha estat pas diferent.

La meva generació ha viscut directament els grans canvis estètics i tècnics que han patit les bicicletes en els darrers 20 anys. Ha estat brutal, sobretot si o comparem amb l’evolució patida els anteriors 50.

Vaig comenzar amb una Peugeot de ferro amb pedals de clip, cables per fora, i canvi lliure amb manetes al cuadre i 6 velocitats. Un pepino! No gaire diferent a la que feien servir els de la generació anterior (els nostres mestres).

De seguida van aparèixer les manetes amb cables amagats, quadres que feien passar els cables pel seu interior, i desviadors sense abraçadera, anclats al quadre mitjançant un suport al tub vertical. Més tard vam passar de 6 a 7 corones, apareixéren les manetes sincro, els pedals automàtics Look i finalment els quadres d’alumini, els canvis ergopower, 8, 9, 10, 11 corones, 3 plats, el compact, rodes lenticulars, de pals, perfils cada vegada més alts, el carboni... I actualment una boràgine de productes, sistemes, i dissenys que dificulten enormement l’elecció. I més als preus que estan, una veritable bojeria.

Cada pas en l’evolució de la bici m’ha costat de pair. Quan no duia cables al manillar, els trobava a faltar. Vaig ser, juntament amb el meu company “Luichi”, el darrer corredor amateur de Catalunya que duia calapeus en contes dels Look. Aquí sí que quan els vaig incorporar, el meu segon any d’amateur, em vaig penedir de no haver-ho fet abans.

Després de la mili va venir l’Ergopower, un altre encert. I més tard l’alumini.

També em va costar molt acostumar-me a les dimensions dels tubs d’alumini, i les seves soldadures. Encara ara em segueixen agradant molt més els quadres d’acer amb racords, i si aquests són cromats... Millor que millor. Però clar, ja no se’n troben, i els que hi ha, amb el rotllo de la moda Vintage, es posen als preus dels actuals quadres de carboni. Que per cert, si els tubs d'alumini eren grans... Els de carboni, i sobretot les seves caixes sobredimensionades... Em semblen desproporcionades per a una bici, i més en talles petites.

Una altra moda que no suporto, i amés, es que no puc acostumar-me de cap manera, és la incorporació de l’slooping en els dissenys de la quadres. És horrorós! Semblen Btts disfressades de carretera. Certament és una solució encertada en alguns casos com són els tàndems, o les bicicletes de gran talla. Però perd tot el sentit en bicicletes de talles inferiors a 52. I aquest és el meu cas. Clar que permet reduir el ventall de talles dels fabricans, i això abarateix costos (que no preus). I a sobre, s’inventen lo de la tija integrada, cosa que fa que només puguin fer servir aquella bici persones de morfologia similar. En fi...

Com us avançava en un article anterior, els reis em van dur el meu primer quadre de carboni. El Ditec ONE. El que m’agrada del carboni és l’absència se soldadures. El pes no és important per a mi (l’important és el pes del ciclista), i l’slooping, doncs... M’hi hauré d’adaptar.

I també tindré la meva personal bici vintage, com no!

He recuperat del traster el meu antic quadre Pinarello.

I vull muntar-me una fixie. Una altra paraulota per a definir les bicicletes de pinyó fix de tota la vida. I això del pinyó fix, no és pas nou. Al marge de les màquines de pista que sempre l’han dut. Els de la meva quinta feiem l’hivern amb pinyó fix. Treiem el canvi, muntàvem un 18 fix amb el 42. I a rodar els primers quilòmetres de la temporada amb ell. Clar que els quadres d’acer duien les punteres del darrera, horitzontals, i uns cargolets de regulació que permetien tensar la cadena.

Ara estan de moda per a l’ús urbà, les fixies i les singlespeed (bicis amb una sola corona, però lliure). Per cert, que solen ser un perill. Kamicazes sense frens que tiren d’habilitat i força per a clavar roda en cas de frenada. S'ha creat tota una subcultura, sobretot a partir dels missatgers de Nova-York i les seves curses il·legals, i competicions d'habilitat.

Però ja us ho dic jo que accidents... N’hi ha a dojo.

No dur frens sí que hauria d’estar prohibit. En canvi te la foten si no dus timbre, té nassos la cosa!

De fet, i per a ser precís i genuí. No vull una fixie, sinó que més aviat voldria aconseguir, o si més no, acostar-me, una Path Racer. Aquelles bicis britàniques que muntaven els pioners de les curses ciclistes (la Guv'nor ho era).

Són maques o no les bicis d'abans?

 


I per al que, com jo, sou uns enamorats de l'esència del ciclisme, us deixo dues mostres ben diferents.

El Tweed Run de Londres, pedalada urbana amb el més autèntic sabor "Old English".

I l'Eroica, mítica marxa per les carreteres de La Toscana que rememora l'èpica del ciclisme.





Publicado por cpradasg @ 14:16  | Material.
Comentarios (0)  | Enviar
Comentarios