dilluns, 07 de Maig de 2012

La darrera entrada que vaig fer, relatava la meva primera anada a Sitges aquest any. Des d’aleshores, he anat 2 o 3 vegades més. Avui, però, ho he fet en companyia. En Gregorio m’ha acompanyat, i he patit una mica, la veritat.

Estic content per com van anant les coses. No noto molèsties amb l’esforç, ja he perdut 5 quilets, i cada dia rodo millor.

Em sento a gust amb la bici, gaudeixo de cada pedalada, i intento no patir. Anar forçant una miqueta per a poder progressar, però sense arribar, ja no a l’extenuació, sinó ni tan sols a la fatiga, ni a sentir un dolor desagradable a les cames. Només vull gaudir de les sortides.

És com si la vida et deixés una segona oportunitat, com si m’hagués dit: -Calma, relaxa’t, i gaudeix de cada moment, sense obsessions- I certament, la meva personalitat inquieta, de vegades un pèl obsessiva, no ajuda gaire. No sé si arribo a ser un tipus A, però segur que molt lluny no n’estic.

Els dies de pluja no he sortit, els de vent me’ls he pres amb calma. I no han estat pas pocs, duem un parell de setmanetes...

Normalment hagués passat els registres al programa d’entrenaments, hagués fet les entrades corresponents a cada sortida, explicant les sensacions i penjant les fotos. Però no ho he fet.

Encara hi ha un munt de coses que em costa de fer. Malgrat la setmana passada vaig començar a treballar novament, no estic ni molt menys al 100%. Ni de forma física, ni d’ànims. Però vaig per bon camí, penso.

I en aquest procés, doncs, en Gregorio n’és una part important.

Avui mateix, hem anat a Sitges. I clar, tot i anar amb la calma, ell va un punt o dos per sobre meu a la pujada, i he patit una mica. Ja li dic que tiri, que faci la pujada al seu ritme, així ell va més tranquil, i jo també (em sap greu que m’esperi), però es que em fa por forçar i pujar de pulsacions.

Quan estava bé, sempre he intentat entrenar amb gent més forta que jo, cosa que si es fa correctament, ajuda molt a progressar, ja que sol, no arribes als nivells d’intensitat que s’assoleixen a l’intentar seguir el ritme de la grupeta, o escapolir-te’n, hehehe...

Ara, durant la tarda, tinc una lleugera molèstia la pit que, estic segur que no és res important. Però el sol fet de ser conscient que has sobrepassat els límits que t’has marcat, fa que el cap funcioni per lliure. No és la primera vegada que em passa. 

I ara... Quines són les sensacions?

El primer que noto en pujar a la bici és el maleït dolor a l’isquion esquerre (just on ens recolzem a la sella). I a mesura que vaig pedalant, doncs el dolor es va irradiant a la part posterior de la cuixa, a la part posterior del peroné. De vegades a la zona interna de la cuixa. En fi, que des que he començat a fer bici novament, les molèsties a la cama, lluny de millorar, han augmentat.

És cert que gairebé no faig estiraments. Tant per dolor, com per manca de temps, i per  mandra, tot s’ha de dir. I no puc discernir si es tracta d’un dolor ciàtic, o d’un síndrome del piramidal (ja he tocat el tema altres vegades).

A estones sembla que millora, i altres em fa veure la lluna. En fi, molest, això sí, però no és un dolor insuportable.

 

Algunes fotos d’aquests dies:

Destosses de la Puça.

Afinant per l'autovia.

Dies de vent i fresca.

Fent pàtria...

Flecha, com una fletxa.

Fa dos diumenges amb la grupeta.

Avui... A Sitges amb en Gregorio.

Des que han prohibit els "pinganillos"...

Tutti colori!


Publicado por cpradasg @ 18:56  | Sortides
Comentarios (0)  | Enviar
Comentarios