dimecres, 13 de Juny de 2012

Cada dia millor.

No sé els quilòmetres que he fet aquest any... Però m’és igual.

No sé els dies que vaig sortir la setmana passada... Però m’és igual.

No sé on aniré demà, ni tant sols si sortiré... Però m’és igual.

No sé a quina intensitat real rodo... Però m’és igual.

Dolors...? Tota una col·lecció, però tant me fa.

L’important és que puc fer allò que més m’agrada. Sortir a pedalejar. Rodar sense una planificació, per sensacions, fent allò que el cos i la ment em demanen.

I si no em ve de gust sortir, i si no puc perquè tinc un altre compromís... Cap problema! Ja sortiré demà, o no.

Ahir li comentava al meu amic Gregorio, que no tot acaba i comença en la competició. El ciclisme és molt més. I ara, potser com fa molt de temps, n’estic gaudint. Tant que fins i tot milloro. He perdut gairebé 10 quilos, cada dia rodo més còmode i amb més força, però progressant lentament pel sol fet d’anar sortint. Adequant els recorreguts a les meves limitacions, i segons em trobo, o les ganes que tinc. I m’ho passo bé.

Gaudeixo de rodar tranquil. D’acoblar-me a la màquina i desafiar el vent en contra. De deixar-me caure per una pendent, sentint l’aire que em refresca el cos, o baixant sense tocar el fre retallant les corbes fins que algun vehicle a motor t’obliga a reduir la velocitat.

M’ho passo bé anant a treballar en bici, amb la calma. I es que la bici urbana ha de ser un passeig. Rodar poc a poc, per voreres amples, carrers tranquils, cercant les ombres per a no suar en excés, i gaudint de cada pedalada. Fruint de la tranquilitat i riure de les presses dels demés.

Em fa feliç imaginar projectes de restauració o customització de bicicletes. Ara mateix en tinc quatre al cap. A veure què en surt al final. I si no surt res, "no problem". Només el fet d’haver gaudit pensant-hi, haurà valgut la pena.

S’han acabat els registres gairebé compulsius, les mitges, els temps, les intensitats, les planificacions, les curses...

Ara... A rodar, rodar i rodar. I probablement, quant tingui muntada la bici nova, alguna marxa caurà. Ja veurem.


Penjo algunes fotos d’aquests dies.


Bon company de sortides en Gregorio.


Ja li tocaba una bona neteja.


La meva vella Contini, urbanitzada. Qui diria que ja té 20 anys?


Dissabte amb les nenes passejant per BCN.

Aprofitant que els figures de la ONCE han disputat el Campionat de Catalunya...

Ja no em volen per a coses serioses, hehehe...


La Judith està que no està amb el gelat.


Apa Laia! Com et posaràs...


Això sí, tot sota control. Però només per precaució, res de planificacions.

He de reconèixer, però, que encara vaig amb por quan la FC puja una mica, o noto alguna molèstia al pit. Fantasmes! Segur.


Tot i amb això... Cada dia em sento millor.


Desafiant el temps...


Quants mesos portem ja de vent???

Potser que afluixi ja, no?


Ja era hora que en Gregorio arreglés la puntera del canvi.


Encara sóc capaç de perseguir i atrapar camions!


I ciclistes!

Amb el vent de cara, els he atrapat, i finalment m'he quedat sol.

Increíble!


Publicado por cpradasg @ 21:03  | Altres
Comentarios (0)  | Enviar
Comentarios