dimarts, 19 de Juny de 2012

El vaig conèixer quan contava tan sols 17 anys. Era corredor juvenil, i abans de topar-me amb ell per l’autovia ja n’havia sentit a parlar. Era una veritable llegenda, tot un mite.

Jo simplement sabia que havia un ex-professional que sortia cada dia a rodar per l’autovia, passava les Costes, i a Sitges o més enllà, donava la volta.

Quin carisma que tenia! Penseu que en aquells anys, era fàcil trobar-se amb els Del Pino, Prieto, Coll, Esparza, Laguía, Recio. Es formaven gurpetes increíbles de juvenils, amateurs i pros.

Tenia fama de rodar com una moto, i seguir-li la roda era tot un repte. Es deia que pocs eren capaços d’aguantar-lo.

I era cert! Quan per fi vaig topar-me amb aquest rodador solitari... Simplement em vaig quedar bocabadat. Quina planta! Quina manera de rodar! Unes cames... Tot un professional diria jo, si no fos pel color del cabell que el delatava, ningú diria que ja contava 47 anys.

Ara poden semblar pocs (jo ja en tinc 45), però quan en tens 17...

I fins fa ben poc, me l’he seguit trobant per les Costes, i sempre a bon ritme, amb l'eterna equipació del PONS, botiga de bicicletes on se'l pot trobar fent de mecànic. On petits i grans gaudeixen de tertulies ciclístiques entranyables. Probablement no gaire diferents de les que gaudia escoltant a la botiga d'en Bernat Del Pino, quan, de jovenet sortia de l'escola (jo).

No fa gaire em van donar la terrible notícia de que l’havien atropellat a la rotonda de Castelldefels. La seva vida no corria perill, però sembla ser que varies fractures han estat el balanç de l’accident, entre elles una de pelvis força important. I tenint en conte que en “Pepe” ja conta 75 tardors... Espero de tot cor que se’n recuperi, i pugui tornar a fer el que més li agrada.

Va néixer el 27 de Desembre de 1937 a Peñacastillo (Cantabria). Català d’adopció, es va fer ciclista a Barcelona. I fou professional entre els anys 1959 i 1969.


Palmarès

1955

1960

1961

1962

1963


1964

1965

1966

1967

1968

1969

Equips

1960 Ferrys (Espanya)

1960 Ignis (Italia)

1961-1966 Ferrys (Espanya)

1967-1968 KAS - Kaskol (Espanya)

1969 Bic (França)

 

Ciclista elegant, regular, i potent, un guanyador. Moltes són les victòries que guarneixen el seu palmarès. Aquestes, però, són dades que es poden trobar arreu, a mi m’interessa reflectir les sensacions que transmetia la seva imatge. La màgia del ciclisme que permet que els joves ciclistes puguin compartir jornades d’entrenament amb els seus idols. Us imagineu un bailet de 17 anys entrenant amb Messi i companyia??? Impensable!

Quelcom semblant deuen sentir els nanos d'ara quan es troben en Flecha entrenant.

Molt poques paraules he creuat amb ell, no així pedalades (n’hem compartit un munt). Home seriós, de poques paraules, almenys quan no hi ha confiança, és una mica com jo. Els que el coneixen millor, però, sempre parlen bé d’ell. Home de caràcter i orgullós, no gaire ben tractat per la premsa i menys per les institucions (ja sol passar amb els grans a casa nostra). Potser per això no varem passar de compartir asfalt ocasionalment, i rebre un parell de consells en alguna cursa.

Una vegada em va dir, que si feia pinyó fix a l’hivern, doncs bé, ja que era una bona opció. Però res de 42x18, que és el que muntàvem tots. Sinó 52x18!

D’altra banda, quan vaig passar a amateur, també em va aconsellar no emborratxar-me amb les multiplicacions. Passàvem del 14 al 13, i molts muntaven 53, fins i tot 54 alguns. Doncs bé, em va deixar molt clar que amb un 52x13 ben mogut, es pot volar.

I si no que s’ho preguntin a Anquetil, Gimondi, Merckx i companyia.

Aquí el veiem (KAS), junt a Eddy Merckx (Peugeot), mirant com en Motta es fot un plat d'espaguetti com qui res.

Sigui com sigui, com deia abans, no són les dades el que m’interessa d’aquest home, sinó la seva classe indicutible. De fet, quan el vaig conèixer, no sabia res del seu palmarès, simplement que havia estat un bon professional.

Malgrat tot, no es pot obviar una etapa mítica, de la qual fou protagonista. La 13ª etapa del Tour de 1965 (Aix-les-Termes – Barcelona). Diuen que abans de sortir, li va dir a la seva novia que estigués a l’arribada, que ell guanyaria. Etapa de 240 km, a manca de 200 atacà, i quan encara faltaven 80, ja duia 15’ d’avantatge. I com no, el ram va ser per a la joiosa noia, i el va rebre abans que arribessin els esprinters a la meta.

L’any 2009, es va repetir arribada del Tour a BCN, i en Pepe, tornà a ser protagonista, sobretot en la memòria dels aficionats i les tertúlies de pedal. Les institucions també se’n van recordar, però ja era massa tard. En Jose, no va voler estar. Entenia que si elles no s’havien portat bé amb ell quan ho mereixia, ara no tenia per què tenir el seu reconeixement. Si era indomable als anys 60, 43 anys després, ho continua sent.

Això sí, com a bon aficionat, l'etapa no se la va perdre. I malgrat el mal temps s'hi va acostar en bici.

Video



Publicado por cpradasg @ 20:48  | Ciclistes
Comentarios (0)  | Enviar
Comentarios