dimecres, 08 de Agost de 2012

A tots ens ha passat alguna vegada que després de quilòmetres sota un sol de justícia, esgotar les reserves d’aigua als bidons, no trobar una font per a tornar a omplir, i ja per acabar d’adobar la situació, les cames comencen a no respondre, i els repetxons més senzills esdevenen ports de 1ª... Decidim estalviar-nos el darrer coll de la sortida i tirar pel dret, per tal d’estalviar-nos patiment.


De vegades, això significa escurçar el recorregut, i minvar la seva dificultat. Altres però, implica fer un trajecte més suau, però de més quilòmetres, fet que si s’és coneixedor del recorregut, és evident que compensa a qui així ho escull.

Però... Quan som en indrets que no ens són habituals. L’únic camí alternatiu que coneixem, no podem accedir-hi per alguna raó. I optem per agafar una carretera, per nosaltres desconeguda, però que sembla que ens durà a bon port (refiant-nos de la nostra intuicióGui?o, o perquè simplement no tenim una altra opció, i aquesta, resulta ser molt pitjor que la que ens vàrem voler estalviar... Acabem penedint-nos de no haver estat mentalment més forts, i haver fet aquell darrer cim, malgrat ens és costat més de l’habitual. Perquè, comparat amb el Via-Crucis que ens espera...

Això, ni més ni menys. Bé, més aviat, més que menys, és el que ahir em va passar.
I tot gràcies al responsable de la senyalització de les carreteres gironines. No sé qui és però, probablement deu ser el mateix que al Barcelonès, ja que a ambdúes comarques, emboscades per a ciclistes en vies prohibides per a ells, n’hi ha, i no poques.
No pot ser que se’ns prohibeixi l’accés a determinades carreteres, si no hi ha una via alternativa. Alternativa i real, o sigui, practicable, i que no supossi un major risc per a nosaltres que la que mostra la prohibició. Tot sovint ens fan abandonar carreteres ben asfaltades i amb un voral com Déu mana, per a fer-nos circular per carreteres sense voral, en mal estat, estretes, amb força circulació, i que travessen diverses poblacions. I si es fa, és imperdonable que no es senyalitzi tal prohibició en tots els possibles accessos a aquestes carreteres. No és la primera vegada que entres per un accés sense prohibició, i aquesta la trobes més endavant, quan estàs ben ficat i ja no pots sortir.
A Sant Antoni de Calonge, això és el que passa. Des que la carretera de tota la vida, s’ha anat millorant per acabar convertint-se en autovia, n’han prohibit la circulació de ciclistes. No hi ha pas un alternatiu prou decent. I la senyalització tampoc és acurada.

Sortida de St.Antoni direcció La Bisbal.

Via alternativa que molt amablement em recomana un policia Local.

Pinta bé.

I després de no més de 1000m...

Deu estar rient encara el poli?


Després d’haver optat per anar a La Bisbal de l’Empordà per la carretera de la Ganga, cansat de trobar-me camins de carro on m’indicàven que podria passar. I haver pujat també a Sta.Pellaia sota un sol sofocant. Vaig decidir, ja força tocat, no pujar Romanyà, coll per on torno habitualment a St.Antoni quan pujo Sta.Pellaia, i seguir recte direcció St.Antoni.
Tot i éssent conscient que tard o d’hora hauria de canviar de carretera, i que probablement em farien anar a cercar la costa, vaig pensar que seria millor que pujar-hi.


A Calonge comença el Coll de la Ganga.

Molt poques vegades em trec el casc en pujada. Però ahir... Feia molta calor!

És una delícia ser capaç de pujar un port amb bona cadència a ritme aeròbic.

A punt de coronar...

El cim.

Pujada a Sta.Pellaia.


(fotos)

La vessant per on és pujat a Romanyà, no és dura en absolut. Són tot un seguit de repetxons encadenats, però el darrer quilòmetre... És d’infart! I no tenia gens de ganes de fer-lo. Si ho arribo a saber...
Doncs bé. Rodar per la carretera, tot i no tenir cames. Tot i bufar el vent en contra. Tot i haver acabat el bidó... Era millor que aquell fatídic quilòmetre.
De cop, em trobo a la baixada on la carretera s’ajunta a el que ara és l’autovia. És una recta llarguíssima amb un % important. Fàcilment s’agafen els 70 km/h. Ahir només 60 degut al fort vent de cara.
I sempre amb cert perill, ja que d’anar rodant pel voral, et trobes de sobte, al mig de 4 carrils, on els cotxes, precisament lents, no van.
Feia anys que no passava per aquí. Des que vaig descobrir el camí de Romanyà, que no hi anava, bàsicament per una qüestió de seguretat. Alhora que, com sempre, un recorregut de muntanya sempre és molt més atractiu que el planer.
Bé doncs, davant la meva sorpresa, enlloc no apareix el senyal de prohibit circular bicicletes. Clar que d’estar prohibit, és agut d’estar abans de la sortida anterior. Així que jo, ben acoblat a la màquina, agafat de baix, i rodant per sobre dels 50 km/h, segueixo camí, convençut de q ue l’he encertada. Quin error!!! De sobte, al carril d’incorporació a l’autovia d’una benzinera, apareix el maleït senyal. -No és possible!!! -Penso- I ara què? No puc girar cua. Si m’enganxen els Mossos...
Veig una carretereta, paral·lela a l’autovia, que accedeix a la benzinera. Així que no m’ho penso dues vegades, i me n’hi vaig. Arribo a una rotonda que només permet accedir a l’autovia en sentit contrari (Girona), tornar a la benzinera o enfilar per una carretera secundària que no pinta malament. Aquesta no indica cap on va, cosa que em sorprèn, però no tinc més opcions. I com sembla anar direcció a la costa, l’agafo.
Pujo un repetxó... Ostres! Un altre... Un altre... I sempre, darrera el que sembla el coronament del coll, o darrera una corva on sembla que s’inicia la baixada... La carretera es torna a enfilar. I algunes vegades de forma important, o això em sembla a mi.
No sé quants quilòmetres dura aquesta tortura, a mi em semblen una barbaritat. Però amb el pensament positiu de que tot el que puja torna a baixar, i que amb el que duc enfilat, no pot faltar gaire per a començar l’ansiat descens, fins i tot intento prendre-m’ho amb humor i vaig documentant els coronament fallits.
-Ara sí, ara sembla que la baixada té continuitat.

-NOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOO!!!!

-No si us plau, això no. Ara ho entenc tot!- La rotonda que no du enlloc, la carretera sense indicacions, el que no hagi passat un sol cotxe (només dos camions)...

He arribat aquí.

(foto)

I s’acaba la carretera. -Què foto ara?- Doncs torno enrera, torno a la benzinera i decideixo seguir per l’autovia direcció St.Antoni, i a la primera sortida, deixo l’autovia.
Tinc sort, no passen els Mossos, i surto a Sta.Cristina d’Aro. Per cert, uns metres abans de la sortida, apareix un senyal de fi de prohibició per a bicis, ciclomotors, vehicles agrícoles i vianants. No entenc res!!! Com pot ser que s’indiqui el fi de prohibició d’uns usuaris que en teoria no haurien de poder veure aquest senyal??? En fi...
I una altra cosa. Entre la benzinera i la sortida a Sta.Cristina, hi ha un càmping. Si hi va algún ciclista, ha de sortir en cotxe i deixar-lo al peu del senyal que permet la circulació de bicis?
On era? Ah! Sí. Penso que després després de Sta.Cristina vindrà Platja d’Aro, i després St.Antoni, però... Quina és la meva desesperació quan comprovo que totes les sortides de Sta.Cristina que van a la costa, duen directament a l’autovia. I com si es tractés d’un mal son...

(senyal)

Torno enrera i veig la desviació a Castell d’Aro. Absolutament esgotat, i convençut que després del poble em tornaria a trobar amb...

(senyal)

M’hi endinso i, per sorpresa meva, em topo amb la indicació de Platja d’Aro. Hi arribo, i finalment arribo a St.Antoni.


PER FI!!!

CONTINUARÀ... (manquen fotos).


Publicado por cpradasg @ 23:58  | Sortides
Comentarios (0)  | Enviar
Comentarios