dimarts, 21 de Agost de 2012

Quan s'està de vacances, es trenquen un munt de rutines. Els horaris canvien, no hi ha pressa per res (o no n'hi hauria d'haver). És temps de relaxació, temps per a gaudir de la família, i de fer activitats que durant la resta de l'any no podem fer.

Duc ben endarrerit el bloc, ja enteneu perquè. Una de les manies que tinc, és fer coincidir la data de l'entrada, amb la de la sortida a relatar. Algunes vegades, per manca de temps, o simplement perquè em despisto, no puc crear el post el dia que vull. Ara, però, el tema s'agreuja per la disponibilitat limitada de xarxa. I sobretot, per trobar un espai de temps per a poder dedicar una estona al bloc.

Avui que tenia temps per a posar-m'hi, he començat a escriure la crònica de l'única sortida que vaig fer els dies que ens vàrem desplaçar a Tarragona. Després d'una breu introducció, i tot just començar a relatar la primera pujada del dia... M'he començat a anar per les branques, i el que en un principi naixia com un incís, ha esdevingut aquest post.

És el que passa quan no faig les cròniques el dia que toca. Sóc molt visceral. Escric per necessitat, per a comunicar, per a transmetre, o si més no, per a projectar fora de mi una sèrie d'emocions que canalitzo a través de l'escriptura. Si el que vull fer és la crònica d'una sortida, però el que necessito expressar és un estat anímic el qual, per postres, es genera un dia que no és el de l'esdeveniment en qüestió. O acabo fent un relat asèptic que es limita a fer una descripció freda. O em desvio del tema, i acabo explicant quelcom que poc té a veure amb el relat inicial.

Precisament, és el que m'ha passat avui. Així que el que s'iniciava com una crònica de tantes (ja la penjaréGui?o, s'ha desviat a partir del següent paràgraf, com segueix:

(...) tot i fer la pujada amb molta calma, i que les sensacions musculars són bones, sento una molèstia al pit que m'angoixa una mica. És una sensació coneguda, ja que la noto sempre que inicio la marxa amb certa intensitat (moderada), fins i tot en pla i per sota de 120'. Sempre desapareix al cap d'una estona, i després, tot i augmentar la intensitat, no la torno a notar.

No sé si és degut a la medicació que fa que no em taquicarditzi prou, i fins que el meu sistema hormonal no dilata les artèries el suficient, la molèstia no desapareix. No sé si és degut al re-estenosament de l'artèria tractada amb l'Estent (diagnosticat en un 2on cateterisme) que no permet el el pas de cabdal adequat a l'inici de l'activitat física, fins que es generen les adaptacions fisiològiques necessàries. O "simplement", és un símptoma de manca de forma, i la resta... Diarrees mentals!

Quàntes vegades he sentit com el pit semblava que m'havia d'esclatar; l'aire s'ha negat a omplir els meus pulmons malgrat inspirava amb totes les meves forces; el gust de la sang que semblava pujar per l'esòfag, m'he marejat; he vomitat; m'han envaït tremolors... I tants altres símptomes de sobre-esforç que et fan sentir morir. Perquè no és només el mal de cames el que et limita quan vas a mil. No és només el mal de cames que et bloqueja quan després d'un fogot brutal per a no quedar-te en una fuetada del pilot, un atac, o la neutralizació d'un adversari que es vol escapar, algú va, i decideix que no hi ha prou dolor, i arrenca amb totes les seves forces quan tu només desitges que el tren afluixi una mica per a poder, simplement... Respirar!

Sí, sovint el patiment sobre la bici es fa realment agònic, i us asseguro que en competició és... Em quedaria curt a l'intentar  descriure'l. I quan més en forma estàs... Pitjor!

Solen ser esforços de relativa curta durada que s'eternitzen psicològicament, això sí. I si vas... Vas. I si no vas... No vas!

Si camines bé, aguantes el tipus, i sempre arriba un moment en què el ritme afluixa i et relaxes, o... Si tens cames encara, potser ets tu qui arrenca com un dimoni per seguir torturant els que no van tant com tu.

Si no vas bé, aixeques el peu, i s'acaba la tortura. Si s'està ben entrenat, tot torna al seu lloc, i t'enganxes a la marxeta del grup, o... Et quedes més sol que la una, i l'agonia física és superada per una altra, la psicològica.

Voler i no poder, és desesperant. I aquí és on la fortalesa mental juga un paper important també (no només per a superar els moments crítics de sobre-esforçGui?o. Ara es tracta de seguir, ja sigui sol o en companyia, i acabar. Sobretot en curses de llarga distància, ja que encara que es tracti de rodar aeròbicament, quan un ha acabat les seves reserves... Quan la capacitat metabòlica del muscle ha claudicat... Apareix també el patiment, un patiment diferent, sí, però que també pot esdevenir agònic.

Quan un sap que està sà, tot és més senzill (ara ho séGui?o. Saps que en quan aixequis el peu, o baixis de la bici, el patiment s'acaba. El balanç serà positiu o negatiu segons el resultat obtingut (i no em refereixo a un número en una classificacióGui?o, sinó al grau de satisfacció personal.

És moment llavors de valoracions. -"Si és aguantat un minut més... Si és atacat amb menys ímpetu... No és hagut de saltar tantes vegades... He arribat massa passat a la cursa... He de treballar més això o allò... Etc... Etc...

Lluny ja d'objectius competitius, apareix en mi un nou tipus de patiment, un patiment que vaig començar a sentir el primer dia que vaig tornar a pujar sobre la bici aquest any. LA POR.

Mica en mica he anat superant-la, sí. Les sortides que faig ara, res a veure tenen amb les del principi (passejant pels horts amb 39x19 a 20 km/h). Evidentment, no amb una intenció adaptativa  al condicionament físic com el que havia fet fins ara, sinó de rehabilitació cardíaca que ha trencat tots els meus esquemes.

La més mínima molèstia a nivell toràcic fa que aparegui en mi l'angoixa. Cada vegada menys, ho reconec. Però també admeto que no ho he superat, ja que hi ha moments que ho passo realment malament pensant en si no m'estaré passant, en si estic tornant a tenir un dolor anginós... El dolor res té a veure amb un dolor coronari, i desgraciadament ho sé bé, però no puc evitar reviure una vegada i una altra, el dia de l'infart sobre la bici quan sento alguna molèstia al pit. Temor que es manté més enllà de la sortida, i que mica en mica, en veure que no passa res, desapareix.

Les proves han sortit bé, prenc la medicació com cal, he perdut força pes, l'analítica cada vegada surt millor, i sé que la bici, al marge de ser l'esport que m'agrada i de ser saludable física i mentalment, en el meu cas podríem dir que forma part d'una teràpia d'afrontament  fòbic. I m'hi enfronto cada dia.

Abans d'ahir mateix... 100 km en 4'5h amb 4 ports a una Tª màxima de 42ºC. Tota la tarda amb la família a la platja sense parar un moment, i encara sóc aquí. 

És evident que malgrat les meves "avaries", sóc una persona "sana", i no he de patir.


Publicado por cpradasg @ 18:43  | Altres
Comentarios (0)  | Enviar
Comentarios