dissabte, 15 de Setembre de 2012

Tornem a donar-li al tàndem aquesta temporada.

Clàssica sortida a Parpers després de les vacances, i a escalfar motors de cara a la 100%Tondo.

Fins la rotonda de Moncada hem anat força tranquils, però ha estat agafar la carretera de la Roca, i el Tàndem Ignasi-Joaquin, ha posat un ritme... Només l’hem seguit els Javi-Toni, i l’Emma amb un servidor de pilot.


Tot i així, en un repetxó, he aixecat el peu abans de coronar. Ja patia massa.

Sort que ells han afluixat, els hem agafat, i ens hem tornat a agrupar.

De cames anava bé, però el pit... Quan incremento el ritme i em comença a fer mal el pit, la veritat és que m’agobio. Comencen a matxacar-me els fantasmes, i ho passo francament malament. Tot i amb això, em costa aixecar el peu, però.

Sembla mentida com s’obliden les molèsties “normals” que apareixen quan el patiment es fa palès. Quan sobrepasses els umbrals en els quals s’està acostumat a treballar. L’agonia, el patiment que un cop superat, esdevé un rebulsiu, per a nous esforços... Es converteix en un senyal d’alarma que dispara tots els mecanismes d’evitació conscients, o inconscients que fan que ens allunyem del dolor que precedeix al colapse. I quan s’hi ha estat tant a prop... L’únic que cerques són respostes plaents a l’exercici.

Mica en mica, poc a poc, aniré millorant, o sé. El que no sé, és si aquesta millora vindrà sense generar estímuls estressants a l’organisme a nivell sub-màxim.

La cosa s’ha tornar a posar tèrbola arribant a  Montornés. Aprofitant que la penya anava esmolant els ullals per la pujada. L’Emma i jo, ens hem posat d’empeus per afrontar el repetxó de Montornés. No hem afluixat i la pujadeta de la sortida del poble l’hem fet a bon ritme, però sense buidar-nos.

Em rodat amb l’idea que ens agaféssin el més tard possible, però darrera nostre no venia ningú.

Des del cotxe, en Ferran ens ha dit que seguíssim, i així ho hem fet. Hem regulat la resta del camí fins gairebé coronar Parpers. I després del rètol, ens ha passat com un bòlid el tàndem de l’Ignasi i en Julio. Bfffffff...

Ho han pujat tot amb 52!!!

L’Ignasi és una màquina (4 vegades paralímpic en atletisme- bronze a Pekín-), i ara, es vol dedicar al ciclisme.

Que tremolin a Brasil!!!

El seu palmarès:

http://www.paralimpicos.es/web/2012LONPV/participantes/datosbiografia.asp?idatleta=39370989A

Després de fer la paradeta tècnica a La Roca, tornada endimoniada cap a Moncada.


Tant que no hem deixat que cap individual ens seguís (només en Pere, hehehe... Quin Crack!). I tampoc he pogut treure la càmera.


He arribat cansat, i l’Emma... Desfondada!

Què! Com diu en Ferran: -Com va anar a Londres?- Hahahahaha...


Publicado por cpradasg @ 18:21  | T?ndem.
Comentarios (0)  | Enviar
Comentarios