dijous, 01 de Novembre de 2012

Tenia ganes avui, de fer quilòmetres. 

Posar a prova la DITEC amb una bona cavalcada en solitari, i de pas, a mi també. Quilòmetres i pujades. 

Novembre és, per als més ortodoxos, mes de calma sobre la bici. Abans, fins i tot es penjava i els corredors es dedicaven a córrer a peu, caminar per la muntanya, i treballar al gimnàs. 

Cada vegada es penja menys la bici. També és cert que cada vegada hi ha més aficionats a la bici que no són corredors, i et trobes de tot a la carretera. 

A mi m'encanta fer quilòmetres en dies com el d'avui. Dies de sol amb temperatures fresques però sense passar fred. Rodar amb calma, hores, i hores... Sense suar en excés, cosa que fa que els bidons no es buidin com per art de màgia, i arribar a casa amb la sensació d'haver-te "exprimit" de manera saludable.

Arribes cansat, però no destrossat, i amb la consciència d'estar anant pel "bon camí". 

Val a dir que per al meu gust, però, feia una mica més de fred del que és preferit. Sobretot per la gola, ja que l'aire entra fred a la boca, i el coll... Segur que demà ja tinc la gola irritada. 

5 hores justes de donar pedals en solitari (la majoria). Tenia pensat pujar l'Ordal i tornar pels Cassots, Gelida i els 11, però només sortir, m'he adonat de que no era un bon dia per a fer quilòmetres per culpa d'un company de viatge força desagradable, el vent. 

Si de cop i volta, després de dies de tempesta, el dia desperta serè, sense un sol núvol al cel... Segur que és perquè algú se'ls ha endut, i aquest algú no es precisament un bon company d'entrenament, sobretot si te'l trobes de morros.

Uf... Com bufava.  

Tot just iniciada la sortida, a la Gran Via, passats els jutjats, he vist una bona colla esperant a la vorera. - Què bé aniria amb ells- He pensat. 

Així que entre el vent que feia, i les poques ganes d'enfrontar-m'hi tot sol, he seguit rodant amb calma per a facilitar que m'atrapessin. 


Ha estat aleshores quan he decidit no anar a l'Ordal, i seguir per l'autovia. Ja m'estava plantejant fer un St.Pere o Canyelles. 

M'han agafat, sí, però... A Gavà! -Caram! Què poc els aprofitaré- He pensat. 

Serien uns 15-20 ciclistes. M'hi he afegit, he fet un parell de fotos ràpides, i m'hi he acoblat, protegint-me del vent.  


Crec que si no tots, la majoria, éren triatletes. Això vol dir, rodar desordenat, anàrquic, i poc precís (al tanto Carles!).

He carregat el 50, ja que el ritme era superior al que jo duia, però amb el 19 els seguia bé, ja que rodaven a 30-35 km/h. Després de la rotonda de la carretera vella, alguns d'ells han apretat, i s'han escapolit.  

No havien passat ni 500m que un altre ha anat a per ells, i ja estava liada. Jo que volia passar les Costes amb calma... -Aquests triatletes no saben el que és rodar tranquils!- He passat el primer repetjó, però el pulsòmetre ja pitava com un descosit. El segon ha estat igual, i ja teníem als escàpols. El ritme, però, no ha minvat, al contrari. He decidit aixecar una mica el peu.  

Tot i coronar relativament a prop d'ells, no he anat a agafar-los. El pols no baixava prou, tocava recuperar a la Maladona si volia fer una bona ruta. 

No m'havia fixat que un altre membre de la grupeta anava a roda meva. M'ha passat, i m'he aprofitat del seu rebuf. En començar la Maladona, l'he deixat fer, he mirat enrere i no he vist ningú més. Mancaven ben bé la meitat, quina escabetxina! 

He seguit al meu ritme, i després de la penúltima paella, m'he anat creuant amb els que havien marxat. Giraven cua. 

Un munt de cotxes circulaven avui per les Costes (es nota el pont), de manera que m'ha tocat baixar poc a poc. 

A sitges m'he aturat a omplir el bidó, i quina ha estat la meva sorpresa quan al contrari del desitjat, en prémer el polsador, del broc, no ha brollat ni una sola gota d'aigua. Brrrrrrrr... -I ara què? 

He seguit cap a St.Pere, i allà he pogut omplir, i dissoldre una pastilla d'ISOSTAR.

-Mercès per cedir-me el pas mestre!


Animat a seguir cap a Canyelles, m'he endut una doble sorpresa. Per una banda, les obres ja s'havien acabat, i per altra... La carretera que s'enfila a Canyelles, per on he anat tota la vida, s'ha convertit en autovia! 


Segueixo pel voral, quasi m'equivoco en una de les noves rotondes, però finalment vaig a Canyelles pel darrer tram de carretera que roman com sempre. 


Baixada ràpida cap el poble, i a Vilafranca! 

-Ostres!!! 

Nou tram d'autovia. I aquest prohibit per a les bicis. M'he cagat en tot (amb perdóGui?o. Però és que m'ha vingut a la memòria aquest estiu a Girona, on han arruïnat el rodar dels ciclistes.  


He vist, però, que han habilitat un camí alternatiu. L'he seguit, no sense recança, tement que fós una via gairebé impracticable. He d'admetre amb satisfacció que aquest cop sí s'han fet les coses ben fetes. Bona carretera amb el pis en bon estat, distreta, t'estalvies el túnel, fas més quilòmetres, et trobes amb més dificultat, i... Sobretot destacar que no m'he topat amb cap altre vehicle, llevat de bicicletes. 


No he posat les gomes a l'autovia per res fins arribar a Vilafranca, i un cop allà m'he dirigit cap a l'Ordal. Ara, amb el vent més favorable, he rodat molt a gust. Els continus canvis de direcció de la carretera vella, combinats amb les fortes ràfegues de vent d'avui, s'han aliat per a fer-me caure quan rodava ràpid. Menys mal que duc llantes de perfil baix, que si no... No entenc l'obsessió que té la gent en muntar màquines híper lleugeres. Es perd certa estabilitat baixant, i quan bufa el vent et dus més d'un ensurt. 

Ja veig la primera rampa de l'Ordal.


Abans, però...

Omplir novament el bidó, i començar l'ascensió amb calma. 18 i cap amunt. 


Les sensacions fins aquí han estat francament bones. A mesura que passen els dies em vaig trobant més a gust amb el Compact. Vaig trobant les relacions més adequades, i el que és més important, les vaig interioritzant.

Amb una pinya de 12-23, es fan servir totes les corones. La veritat és que per a fer... Com li podríem dir? El primer que em ve al cap és parlar de cicloturisme, definició que no comparteixo, ja que considero que el cicloturisme és quelcom diferent al que jo faig. Quan agafo la CONTINI m'hi acosto més. Entrenar tampoc entreno, ja que no segueixo un pla pautat. Ara em guio per sensacions, i faig els recorreguts que em ve de gust fer. Potser el que millor defineix el que faig és Cicloesport, no? En definitiva, faig esport mitjançant la bicicleta. Terme que ja s'havia emprat fa anys per a definir una categoria de competició (des del meu punt de vista, aberrant). 

Sigui com sigui, l'important és que practico l'esport que m'agrada, i ho faig amb il·lusió. 

Un cop a Molins, he dubtat si seguir direcció St.Boi, o tornar per Sta.Creu. Com que em sentia bé, he optat per la pujada. I sense matxacar-me en absolut, he pujat el coll. A l'alçada de St.Bartomeu, el GPS ha marcat els 100 km. Barrera psicològica que feia molt que no passava. 

Abans de coronar ja he començat a notar-me justet, i he decidit posar, primer 21 i més endavant el 23. Pujant amb certa cadència, sense patir, però cansat, tot s'ha de dir. 


Baixada ràpida cap a BCN, i tornada a casa. Cansat, content, i satisfet per la sortida d'avui. 

Han sortit 120 km en 5h justes.



Publicado por cpradasg @ 21:27  | Sortides
Comentarios (0)  | Enviar
Comentarios