dijous, 08 de Novembre de 2012

14 ºC de temperatura mitja, han donat cert caliu a una sortida de tardor, agradable, tranquil·la i en bona companyia.


Per fi en Gregorio s'ha animat a sortir. Ja em veia fent "una rotondeta", però a poc d'arribar a Castelldefels, m'ha preguntat com em veia per anar a Maladona. Li he contestat que bé, i ens hem animat a pujar-hi.


Abans, però, aturada a Peu de Costes per a saludar. Havíem passat a membres de "La Grupa" (amb aquest nom es coneix popularment l'AC.Montjuic) que feia molt que no veiem, i mentre en Gregorio xerrava amb en Biete i un altre amic, he vist com s'acostava una persona a la que tinc un apreci especial, en Barberà! En Joan, el seu fill, havia estat company meu d'equip al mític Sants, el primer Sants. Tinc uns grans records d'aquella època, ja n'he fet referència alguna vegada. La màgia del ciclisme, m'envaïa pels 4 costats, i aquest home, era un dels seus mags. Un bruixot que, almenys per a mi, amenitzava les tertúlies que s'improvisaven a la botiga/taller que en Bernat del Pino tenia al costat de casa. Batalletes, consells d'ex-professional, contínues referències a l'èpica del "ciclisme d'abans".


És curiós com ara, aquell ciclisme modern, còmode, i mancat de romanticisme per a alguns, s'ha convertit en el "meu" ciclisme d'abans.

No sé si sóc capaç de valorar el que la Judith deu estar sentint ara, envoltada de bicis a casa; anant dos dies a la pista; impregnant-se de l'olor a greix, oli, màstic i tubulars que es respira al magatzem de l'escola de ciclisme. Observant la infinitat de bicicletes que tenen desades al velòdrom. Escoltant les lliçons de qui, de mica en mica, es va convertint en més que una mestra per a ella, na Marta (Vilajosana). A tot hora em fa preguntes sobre ciclisme.

Sabeu què li ha demanat als reis???

Ser ciclista professional. Ah! I veterinària.

En fi, que me'n vaig per les branques!

80 anys contemplen ja la vida del Senyor Barberà, al qual no m'he pogut estar de saludar i felicitar.

Iniciem l'enfilada a les Costes, a ritme d'en Gregorio. Primer i segon repetjó, bé. Però en iniciar el seguit de revolts que comencen després de la primera rampa (recta) de la Maladona, ja he notat com baixava una mica el ritme.

M'he posat davant, i després d'alternar posicions, coronar, girar cua, i tornar a Peu de Costes, en Gregorio m'ha confessat que l'he fet patir, i que es posava davant per a frenar-me, pensant: -"Que no me pase, que no me pase..."

A veure si aconsegueixo que s'animi a sortir més sovint. És ell qui normalment em fa patir a les pujades malgrat els seus 60 tacos.

Coca-Cola a la granja, i cap a casa.



Publicado por cpradasg @ 15:48  | Sortides
Comentarios (0)  | Enviar
Comentarios