dilluns, 19 de Novembre de 2012

Moltes, moltes...

Moltes ganes de sortir a fer km amb calma, gaudint del recorregut, fer pujades cercant bones sensacions. I avui, en part, ho he aconseguit.

Bon dia pel matí.

No sé quants caps de setmana fa que tenim bon temps. S'anuncien pluges que després no hi són. Plugims que cauen de bon matí, per a xopar-ho tot, i trencar amb les expectatives del dia... En fi.

I entre setmana... El mal de sempre, el temps. I no precisament l'atmosfèric, no. Cronos que sembla jugar sempre en contra nostra, quan necessitem que s'allargui passa volant, i quan volem que corri, va més lent que el cavall del dolent.

El Senyor de Negre cavalca de nou.

El recorregut.

I clar, avui disposava de "només" dues horetes, que al final han estat gairebé 3, cosa que ha fet que anés de vòlid al migdia. Arribar, 4 estiraments mal fets, dutxa ràpida, dinar gairebé d'empeus, agafar la burra per anar al curro, i començar la jornada amb una sensació d'estrès que poc té a veure amb la de benestar cercada.

A més, per acabar d'adobar el dia, avui he "estrenat" el quadre. Ja té la seva primera "ferida de guerra", caram! M'ha fet una ràbia...

Ja se sap que quan fas servir una cosa, tard o d'hora rep un cop, una fregada, etc... Però lo d'avui ha estat ben desafortunat ostres.

Se m'ha sortit la cadena al pitjor lloc on em podia passar. Just al túnel on comença la pujada a l'Ordal, justament abans de la fàbrica de ciment. I no només s'ha sortit, sinó que s'ha enganxat amb la caixa de pedalier, ratllant-la tota. Quina merda!

Molta tecnologia, molta història, però què voleu que us digui, com el canvi lliure amb manetes al quadre... Res de res! Com el tacte directe de la mà no hi ha tecnologia que valgui.

I el lloc... Fins i tot quan he perdut la inèrcia m'he repenjat a la paret del túnel perquè no hi ha voral, i no paren de passar cotxes i camions.

Quan he vist que havia espai entre vehicles, he baixat i he tornat a engranar la cadena. M'ha fet mal i tot quan he hagut de destravar-la d'entre el plat i la caixa, crrrraaaasssshhhh... M'ha dolgut l'ànima.

La meva filla petita diu que això no és res, que amb una mica de pintureta s'arregla. Apa tu! Doncs li diré que em faci la reparació, a veure com queda, hehehe...

Val a dir que si no t'hi fixes molt, ni es veu.

La mala gaita que m'ha entrat ha anat minvant a mesura que les bones sensacions creixien durant la pujada. Molt bona cadència amb 19-18-17. El principi del port és dolç, llàstima dels semàfors rotondes i les retencions que es generen, provocant cues i nervis entre els conductors. Quina poca paciència té la gent.

Fins i tot he sentit com se'm posava algú a roda. Sentia el soroll del seu cassette quan deixava de pedalar, es notava que no em volia passar.

Aquí, potser, és quan he començar a errar. Em sentia tant còmode que he forçat potser més del compte. Quan he deixat de sentir la presència del ciclista en qüestió, he girat el cap i he vist que ja no em seguia. No sé si ha aixecat el peu, o si s'ha desviat. La qüestió es que jo ja anava a 160 ppm, i malgrat en pujada no és una FC elevada, ni molt menys, per a mi, tenint en compte la medicació que prenc (betabloquejants), sí ho és.

En passar Les Casetes d'en Julià, població on comencen els primers revolts, augmenta el %, i podríem dir que comença el coll (almenys la part més maca), he posat el 21, i després de la segona corba de ferradura (on comença el carril lent), el 23, i ja fins dalt.

Dia espectacular.

La rampa del Lladoner (9%), l'he fet relativament còmode, però molt lent.

Aquí sobra cansalada!

Cap el cim! Que queda poc.

Corono, giro cua, i em deixo caure cap avall. La màquina s'embala força, però quan topa amb ràfegues laterals he d'anar al tanto. Sobretot quan passo de 60 km/h.

La ràpida baixada m'ha permès forçar la posició, i m'he sentit força còmode. Penso que deixaré com a definitiva l'alçada del manillar. La potència ja ho és, no la cambiaré pas, ara, hehehe...

Ben acobladet...

Quines ganes tinc de tallar la xemeneia. Semblo l'Expresso de les 10h. Tuuuuuuut-Tuuuuuuut...

En arribar a Molins, m'he adreçat cap a la carretera de Vallvidrera, i cap amunt.

M'encanta quan el bosc es vesteix de tardor.

Ja d'entrada he posat el 23, doncs m'ho volia prendre amb calma. Les sensacions han estat bones, però la pujada se m'ha fet un xic llarga.

Les zones més ombrívoles no s'eixuguen pas. Baixant s'ha d'anar amb cura.

A més he anat sentint lleugeres molèsties al pit, i clar, ja m'he començat a paranoiar.

Per postres, m'he ficat al túnel de la ronda del mig, i he mantingut els 60 km/h fins la sortida de la Bordeta (una bona sèrie).

La baixada de Vallvidrera ha estat xula, ja que no he trobat cap cotxe, i m'he pogut llençar a gust.


Publicado por cpradasg @ 19:27  | Sortides
Comentarios (0)  | Enviar
Comentarios