diumenge, 16 de Desembre de 2012

No he quedat amb ningú per a sortir aquest matí. 

Volia matinar i sortir ben aviat. No hi ha manera, però d'aconseguir matinar. Em sento molt cansat. Tant, que si no fós per la bici, no faria res. 

Em sento molt agobiat per tot el que està passant. A nivell social, laboral, polític... I personal, clar. 

Si fa poc deia que la crisis a mi em tocava de rasquitllada perquè no m'havia embolicat amb hipoteques impossibles, ni havia estirat mai el braç més que la màniga... Per no tenir, no tinc ni tarja de crèdit.  

Ja s'han encarregat, però, els nostres polítics de fer arribar la ruïna a la immensa majoria de la població amb les seves retallades i pujades d'impostos. INDECENT! 

Per no poder, ni arribo a final de mes sense descobert al compte. I la meva dona, tirant de Visa per a comprar el menjar. 

No sé com passarem els Nadals sense paga. Sí, he comès el gran pecat de treballar a la sanitat pública (i no sóc funcionari), i això, a la nostra societat es penalitza. 

Malgrat llevar-me tard, necessitava sortir, escampar la boira, relaxar-me... Pedalejar. 

De vegades tinc la sensació que si no tingués la bici... Seria incapaç de viure. 

Tot i ser relativament tard, es nota que és diumenge. Hi ha ben poca circulació. El dia promet ser un d'aquells que convida a fer quilòmetres, i així ha estat. 


Aire lleugerament en contra a l'anada i temperatura realment agradable. 



El que et pots arribar a trobar al voral.


He rodat amb plat per tota l'autovia, i la pujada a la Maladona l'he fet amb 19. Bones sensacions, fent relativa força, i sense forçar la cadència. 


Grupetes, moltes grupetes durant tot el camí. Gairebé totes de tornada, segur, però que tornant de Sitges em puc afegir a alguna. 


I així ha estat. A la rotonda de Sitges he coincidit amb una grupeta que tornava. Jo he girat una mica abans, de manera que no he forçat gens, per a deixar-me atrapar amb facilitat. I així ha estat. Abans de la benzinera ja els duia a roda. Dic a roda, perquè només un m'ha passat, i s'ha posat a marcar el ritme. Jo pensava que la resta em passaria, i així em podria posar a cua del grup. 

No ha estat així. El grup, malgrat constava de més de 10 unitats, s'ha mantingut darrera. Jo he anat provant. El ciclista que marcava el ritme, ho feia amb plat gran. I jo, en veure que no passava ningú més, l'he tret, per a veure si dissuadia algú de que em passés.  

Per a seguir-lo hagut de forçar força la cadència, però no anava malament. Els cotxes, però... 

Ostres tu! Quan nassos aprendran que a un grup se l'ha de considerar un vehicle únic??? 

Bé, el que passa sempre a les Costes. S'ha convertit en un rosari de ciclistes, cotxes pel mig, avançaments perillosos, tocades de clàxon... Un agobio! 

Els caps de setmana, reconec que les costes es tornen incòmodes per la quantitat de cotxes que hi circulen. D'altra banda, el fet que tantes grupetes les passin, les fan atractives. En fi... 

Finalment m'he quedat al capdavant d'un petit grupet de 4 ciclistes. I sense treure el 19, he coronat la Maladona al capdavant, sense forçar en excés, però sí per sobre de la FC que hauria de dur en aquest moment de la temporada. 

Baixant he atrapat en José (ostres! Ara ens trobem cada dia), i en Julián. Ens hem saludat, i hem rodat junts fins el darrer repetjó llarg, on he aixecat el peu, perquè els "nens" l'han pujat amb tota la traca, i jo no en tenia gens de ganes, ni forces tampoc. 

He relaxat el ritme, i un cop coronat, he donat mitja volta, he tornat a Sitges, i allà he girat cua de nou, per a tornar cap a Castelldefels. 

Aquesta vegada, he anat sol en els dos sentits, i amb molta calma. I malgrat els esforços realitzats anteriorment, les sensacions eren prou bones. 

En arribar a Peu de Costes, he tornat a estar de sort, i he coincidit amb un petit grup de tres. 

M'he posat a roda, per a no destorbar, i en veure que duien un ritme força maco (30-33 km/h), he decidit seguir amb ells. 

Excepte un, els altres dos, rodaven molt bé. Així que un cop a l'autovia, tram on han augmentat el ritme, he entrat també als relleus (hem rodat entre els 35 i 37 km/h). 

Crec que es tractava d'una famíla (Pare, filla i gendre). Potser sóc massa agoserat, no sé. Però m'ha fet gràcia que tots duguéssin la mateixa màquina (Scott), i el mateix material (Campagnolo Centaur, com jo!).

El noi i la noia eren joves i tenien bona planta, el més gran, era un xic més baixet i és el que rodava amb menys elegància, i a trompicons (amb força, això síGui?o. De totes maneres, no era pas cap perill. 


Em rodat plegats fins Bellvitge, on ens hem acomiadat de forma cordial. 

Així doncs, m'han sortit 98 km a una mitja de 28 km/h.


Publicado por cpradasg @ 23:44  | Sortides
Comentarios (0)  | Enviar
Comentarios