dimecres, 26 de Desembre de 2012

Malgrat el dia semblava apuntar una altra cosa al principi. Mica en mica, ha anat sortint el sol, i finalment a esdevingut un dia espectacular. Gens de fred (12-17ºC), poc aire... Ideal per a fer quilòmetres.

 

He sortit sol, i en arribar a la Pça.Cerdà, dos ciclistes s'han creuat en el meu camí (un de gran, i l'altre més menut). M'hi he acostat poc a poc, però duien un ritme lleugerament inferior al meu, de manera que els he passat amb calma per a veure si s'afegien i podíem rodar plegats una bona estona. 


Hem estat jugant al gati i la rata durant més de 20 km (després comento la jugada). 

Avui es rodava força bé direcció Castelldefels, la veritat. Aire en contra, lleugerament lateralitzat (per la dreta), però de poca intensitat. Ostres! M'he d'aprendre els vents, descriure'ls així, queda una mica cutre, no? 


En arribar a Peu de Costes, el més corpulent a seguit forçant amb el plat, mentre l'altre seguia amb més agilitat. Jo he començat a treure ferro, i amb força cadència he seguit  la seva roda. 

El segon repetjó a començat d'igual manera, però el plat ha acabat claudicant, i en treure'l ha minvat força el ritme (normal), això sí, seguia pujant clavat amb corones relativament petites.  

Aleshores, el més menut, i també més jove (ho he comprovat durant el trajecte fins Castelldefels) ha saltat com una llagosta. Passant absolutament del canvi de ritme, he seguit a roda de l'altre (no m'agraden els numerets). 

Uns metres més amunt ha pujat una nova corona, i al reduir velocitat, l'he avançat sense augmentar el meu ritme.  

Caram! Quina cara. Vermell com un pebrot, respiració entretallada... No ho entenc! No comprenc com la gent comet aquests esforços sense estar preparat per a realitzar-los. Que m'ho diguin a mi! 

En fi... Corono, i en començar a baixar, el seu company (molt més jove), aturat al marge dret de la carretera (no hi ha voral), l'esperava. Quines coses... 

Jo que segueixo el meu camí... Em deixo caure... I començo els 2,7 km de la Maladona amb calma, però a bon ritme (crec). 

Tot just iniciar la primera rampa, em torna a passar el noi d'abans, penso que a tot el que donava. 

Jo segueixo a la meva, i sense mirar si em segueix el seu company -Ja m'agafarà si vol- Penso. 

Jo vaig fent amb el 34x17. En algun punt poso 18, per a tornar a 17 més endavant. Les sensacions són bones. 

Mica en mica em vaig acostant al noi, que ja ho porta tot. Això sí, va pedalant amb cadència. 

A l'arribar a la seva alçada, baixa una corona... Una altra... Es posa d'empeus... En fi. 

Ja estem enfilant la penúltima recta, i al darrer revolt, simplement amb l'impuls de posar-me de peu sobre els pedals, el passo (es clava), m'assec, i segueixo al meu ritme fins coronar. 

Em deixo caure direcció Sitges sense mirar si m'ha seguit, si s'ha quedat, o què ha fet. 

He de reconèixer, però, que m'he sentit molt satisfet del meu rendiment. Més que pel fet d'haver coronat primer, per les sensacions percebudes durant la pujada. Fa dies que són bones, i això em fa sentir bé. 

Tot sol fins Sitges, amb bones cames. 


Giro cua a la rotonda de sempre, i torno a ritme, arrossegant el 17 amb certa facilitat (em clavo en algun punt, però no arribo a canviar). 


Al repetjó llarg abans després de la Maladona, em passen dos, que rodant amb plat, no m'han deixat ni pensar si els seguia o no. M'ha passat també un amb "Single speed" amb una Gios dels 90 que havia passat baixant. He mantingut la distància, l'he agafat després de Peu de Costes, i m'ha seguit fins que he agafat l'autovia. 

Tornada a bon ritme amb 50x18-17, a 31-33 km/h (algun tram a 35), i bones sensacions. M'agafava de baix amb comoditat, gaudint d'un rodar fluid. 


 

Paradigma del globerisme. 

Fa temps que els ciclistes que et vas trobant per les carreteres no són com els d'abans. 

Sembla un tòpic. Semblo un iaio rememorant els seus temps, ja ho sé, però... Al marge de que com tot, el ciclisme també canvia, i tos amb ell (jo el primer), hi ha coses que penso que s'haurien de mantenir (si no millorar). Em refereixo a l'actitud. 

Estic cansat de creuar-me amb ciclistes als que saludo (com sempre he fet), sense que em retornin el gest. És molt habitual, abans no passava. 

Naturalment, ningú està obligat a saludar un desconegut, només faltaria. Però la salutació entre ciclistes trascendeix un simple gest de cordialitat. Hi ha quelcom de fraternal. Et saludo, i quan em tornes la salutació m'estàs dient que ets el meu "germà". M'estàs dient que si necessito res, puc comptar amb tu.  

I això... S'està perdent. Com tants altres valors que es perden a la nostra societat.  

De vegades penso que no val la pena, i penso en passar de saludar, però... Francament, com que no va amb mi, pensar en si ho faig o no, suposa una despesa d'energia totalment innecessària. 

Comento això de la salutació perquè durant els més de 20 km que hem compartit recorregut, cap d'aquests individus m'ha tornat la salutació quan els he avançat. I no només això, sinó que, sobretot el més jove, s'ha picat amb mi, ves tu a saber perquè. 

Això dels piques entre ciclistes que no es coneixen, és una conducta que mai he compartit. De fet, si alguna vegada, pel fet d'integrar-me en un grup, m'he vist ficat en alguna "batalleta", mai he pres la iniciativa. I si tenia ganes, simplement m'he deixat portar, i... O he claudicat deixant-me anar, o m'he mantingut a roda i he anat avançant a mesura que els altres han anat madurant (algun cop he arribat a ser l'únic en aguantar el ritme del més fort). I si alguna vegada he estat jo qui ha marxat, ha estat sempre a ritme, mai atacant. 

Penso que a la carretera s'ha de ser molt respectuós amb tothom (les curses ja són una altra cosa). 

Bé doncs, tornant novament als dos individus que m'he trobat avui. El que més m'ha sobtat, no ha estat pas la seva actitud poc cordial. Al cap i a la fi, cadascú és molt lliure de comportar-se com li vingui en gana, sempre que no faci mal a ningú, és clar. 

Tampoc el seu "comportament tècnic", em refereixo a que des del meu punt de vista, les seves "maneres" deixaven molt que desitjar (desenvolupaments, cadència, habilitat sobre la màquina... Etc), cosa que els convertiria en elements perillosos dins un hipotètic pilot. Cosa que, sigui com sigui, ens trobem cada dia. No tothom, per molta afició que tingui a la bicicleta, té les capacitats i habilitats per a ser un "bon ciclista", i això s'ha de respectar. 

El que sí que trobo realment censurable, es que en més de 20 quilòmetres, cap dels dos ciclistes hagi trepitjat ni un centímetre de voral. 


Que no hagi agafat cap traçat alternatiu per tal d'evitar creuar 2 carrils de cotxes en sortides/entrades de l'autovia (podria ser desconeixement?). 

I que per a esperar al company que s'ha quedat, en contes de baixar lentament i esperar-lo a la següent pujada, o aturar-se en una zona segura. Ho hagi fet just després d'un canvi de rasant (sense visibilitat) i en un tram sense voral. 

Sóc el primer en queixar-me de la manca de respecte que els conductors demostren cap a les bicicletes. 

També sóc dels que pensen que la majoria dels conductors fan les coses bé, sinó no podríem sortir a la carretera, la veritat. 

Per això quan ensopego amb personatges com aquests, m'indigno. Aquestes són les conductes a les que s'agafen els que cerquen arguments en contra de les bicicletes. I això que aquest cas és una "pecata minuta", ja que si bé es podia fer millor, tampoc han fet res escandalosament perillós, però si que... Ostres! Si tens un bon voral fes-lo servir. Primer, perquè és més segur, i segon, perquè estàs obligat, caram!

Tant costa fer això?




Publicado por cpradasg @ 23:49  | Sortides
Comentarios (0)  | Enviar
Comentarios