dilluns, 04 de Mar? de 2013


Avui era el dia. 

Avui fa exactament un any que em vaig tornar a vestir de ciclista després de tres mesos de pensar que TOT s'havia acabat. 

Vaig començar fent un passeig amb 39x17 a Castelldefels, que vaig explicar a l'article "I tres mesos després..." 

Avui però, la sortida ha estat ben diferent: 115 km en 4h50', i un port de primera. MONTSERRAT! 

No sé els anys que feia no hi pujava. Recordo, però, que quan estava en plena forma... Deia que preferia pujar Montserrat que Begues. I aquestes sensacions, segueixen estant. 

Què a gust que he pujat! 

Malgrat el dia ha despertat realment amenaçador, havia d'anar sí o sí. Impermeable a la butxaca, botins de pluja, i a l'asfalt!

Quina foscoooooor...

Dur un pilot al darrera, no costa res.

Al davant...

Avui em mullo... Segur!

El Llobregat ben ple.

He fet bé d'abrigar-me avui.

El pulsòmetre, avui no vol funcionar.

Montserrat... Ni es veu!

 

Era el dia assenyalat, em vaig demanar el dia de festa a la feina per a tornar tranquil, i poder descansar si arribava molt cansat, i tenia tantes ganes de fer-ho... M'he hagut d'arriscar. I el cert, es que estava convençut que em mullaria. Però he estat de sort, res, 4 gotes per la carretera d'Olesa que... Per cert! 

A que no sabeu qui m'ha passat? 

Dos ciclistes a bon ritme, rodant en paral·lel. He dubtat uns segons si posar-me o no a roda, però com anava bé, he decidit fer-ho. 

Uf... Com anàven! 


Al pla els seguia amb relativa comoditat, però quan la carretera s'enfilava una mica... Ostres ! Sort que els repetjons són curts. 

El que rodava a la part més interna de la calçada (esquerra)... Un home fi, molt fi. Musculat, i... -Ostres! Si aquest tio em sona!- He pensat. 

I sí, era ell, en Roberto Heras. Se'l veu en forma encara. 

A Olesa s'ha desviat direcció Vacarisses, i el seu company a seguit amb mi fins la rotonda d'Esparraguera. 

He agafat la C-55 direcció Monistrol, i un cop allà, cap a Montserrat! 

Que vénen els indis...

Ja arribem...

Comença port!

La transició del pla a la primera rampa del port, ha estat formidable. He tret plat de seguida, i he començat a pujar corones paulativament, fins notar equilibri entre la resistència del pendent i la força que imprimia als pedals. 

M'he sentit còmode pujant, la veritat. I quan he donat un cop d'ull al pinyó i he vist que encara em quedaven 3 corones per pujar...  He flipat! 

Així doncs, he aixecat el peu per a disminuir a un ritme que amb el 23 em sentís còmode. I un cop establert el ritme, l'he mantingut durant gairebé tota la pujada. Un ritme tranquil, que em permetés estar més de mitja hora donant pedals coll amunt, i a més, treure la càmera de la butxaca i documentar mínimament l'ascensió. 

És cert que en algun moment m'he clavat més de compte, però res que m'hagi fet patir en excés. I es que he gaudit tant de la pujada... Que m'era igual anar més o menys ràpid, mullar-me, passar fred... Tot era igual, perquè tot ho he viscut en positiu. 

La màgia de Montserrat m'ha envaït! 

És un port curt, que en escassament 9 km, s'enfila gairebé 600m. En canvi, no té grans canvis de percentatge, i l'asfalt és bo. De manera que un cop agafes el ritme, a poc en forma que estiguis, el pots mantenir força bé. 

A diferència, per exemple, de Begues que amb una longitud similar, és un veritable trenca-cames.

No faig mala Cara.

Quina meravella de paisatge!

La boira, li donava un cert aire èpic que proporcionava encara més encant a la pujada.

Monestir de St.Benet.

Font dels monjos.


Un cop a la plaça del monestir, m'he aturat a fer alguna foto, i a menjar una barreta. Al no fer gens de sol, la suor que xopava la meva roba feia que la sensació de fred s'incrementés, malgrat he pujat amb el tèrmic obert per a evitar precisament que es mullés en excés.

 

M'he abillat bé per a la baixada, i la tornada ha estat una mica feixuga degut al vent. Qui m'anava a dir que patiria més a la tornada que en tot el recorregut d'anada amb la pujada inclosa? En fi... 

Objectiu assolit! 

He pujat Montserrat després d'un any i tres mesos d'haver patit un infart, i ho he fet prou bé. Amb bones sensacions, i molta motivació, és cert! Cosa que m'anima, com no, a seguir endavant, i a seguir millorant si es pot.

 

El proper repte és la Marxa Terres de Vi i Cava que farem en tàndem el proper Diumenge 17 de Març. 

Ja en tinc ganes!.


Publicado por cpradasg @ 23:27  | Sortides
Comentarios (0)  | Enviar
Comentarios