dilluns, 08 de Juliol de 2013

Dissabte 6-7-2013.

Collserolada.

Bones sensacions... 

Sentir com rodes a més de 30 km/h sense patir, notant les cames... Però sense dolor. Moure la multiplicació amb certa cadència, sense anar àgil, però tampoc clavat. Notar com prems  els pedals. Com dus un punt d'alegria que fa que quan afrontes un repetjó, simplement amb augmentar una mica la força aplicada sobre els pedals, el superes amb comoditat, sense perdre ritme. Fins i tot sense haver-te d'aixecar, i si ho fas, les cames no fan mal. Corones, baixes un pinyó, augmentes la velocitat, i quan la inèrcia s'acaba i comences a sentir les cames endurir-se a causa de l'augment de resistència que les bieles transmeten als pedals, tornes a la corona anterior, augmenta lleugerament la cadència, i torna aquell ritme alegre que duies abans d'afrontar el canvi de pendent. Et sents fort, et sents viu, et sents poderós sobre la teva màquina.  


Em concentro en cada volta que fan els plats impulsats per les bieles que moc incessantment, intentant mantenir la continuïtat, sense punts morts que restin eficiència a la pedalada. Sense aquell pistoneig inconscient que generem quan intentem imprimir més velocitat a la màquina, o comencem a patir i ens comença a costar seguir el ritme o... Simplement, malgrat estem tenint bones cames, ens concentrem en no perdre ritme, o augmentar-lo pensant en que l'única manera de fer-ho és impulsar la màquina prement fortament els pedals quan la cama baixa amb tota la seva potència, cercant l'asfalt que passa veloç sota la sabatilla que torna a alçar-se carregant-se d'energia per a tornar a baixar amb fúria en un nou cicle de pedaleig. 

I és així, aconseguint uniformitat en la pedalada que rendeixo més, baixen les pulsacions i em sento còmode sobre la bici. El pedaleig ha de ser rodó, ara, abans i sempre. Una qüestió diferent és el que entenem per pedaleig rodó. 

En el que tothom sol coincidir, és en la definició de pedaleig a pistó. Es tracta de generar impulsos ben marcats per part de cada cama sobre els pedals. De totes maneres, però, impulsar la bici mitjançant aquesta tècnica de pedalada no és en si un error. Realment, la fase en que la cama descendeix i la biela es mou entre els 20 i 145º de la vertical, és la fase en que millor es transmet la potència exercida per l'extremitat, al pedal. És normal doncs, que intuïtivament sigui en aquest moment quan apliquem tota la nostra intenció impulsora. 

La resta, la transició entre els dos punt verticals (superior i inferior), i la fase d'elevació del pedal, s'han de gestionar correctament. És aquí, en aquestes transicions on es nota la manca de coordinació en la pedalada, i on es perd la seva eficiència, si es que se'n perd. 

Ara, que està tant de moda parlar de biomecànica, hi ha la tendència també, per part dels gurús d'aquesta disciplina de criticar el pedaleig rodó, catalogant-lo d'altament lesiu per a les articulacions. I ho justifiquen explicant que el pedaleig rodó s'aconsegueix traccionant el pedal quan la cama es flexiona permetent l'elevació d'aquest. I és cert, com cert és que antigament es fomentava aquesta tracció per tal de generar un efecte sumatori de forces. Per una banda la de la biela que baixa, i per altra la de la que puja, optimitzant així la pedalada. Augmentant la força de gir sobre l'eix gràcies a la suma de les forces ascendent i descendent.

Ara que, aquesta tècnica, només es pot dur a terme de manera puntual i en situacions molt concretes. És del tot inviable emprar-la com a tècnica de pedaleig sistemàtic, ja que per una banda, la musculatura flexora no és, ni de lluny, tant potent com l'extensora, cosa que fa que aquest gest no sigui realment efectiu, afegeixi un plus important de fatiga a les cames, i es pugui produir alguna lesió a aquest nivell.  Ah! I d'altra banda... Deixeu-me que qüestioni aquells que titllen aquesta tècnica, de pedaleig rodó. Des del meu punt de vista, i amb tots els respectes cap a les autoritats de la biomecànica, no comparteixo aquesta denominació. 

Per a mi, el fet d'afegir una força de tracció al gest de la pedalada, és simplement afegir un vector positiu en sentit ascendent, o sigui, i en altres paraules, realitzar una doble pistonada. Una en sentit descendent, i una altra en sentit ascendent. Això poc té a veure amb fer un pedaleig rodó. I es que per a mi, pedalejar de forma rodona, consisteix en fer-ho de forma homogènia, continua, i sense punts morts. A aquesta fluidesa de pedaleig, se li poden aplicar diverses variacions en l'aplicació de la força, és clar. I podem pedalejar rodons tant aplicant força només en la fase de descens, i simplement deixar que l'altre cama ascendeixi empesa pel pedal contralateral, com traccionant amb una, mentre empenyem amb l'altre (poc aconsellable). La força de torque pot variar segons la fase de pedaleig en que ens trobem, sense que aquest deixi de ser continu (rodóGui?o.

De totes maneres, sempre és interesant aplicar aquesta força ascendent, per dos motius. El primer és evitar que part de la força impulsora de la cama contraria es perdi en aixecar el pes de la contralateral. I segon, ajudar a estabilitzar la pelvis sobre la sella, ja que la força que s'imprimeix sobre el pedal en la fase impulsora de la baixada de la biela (extensió del genoll), genera una de contraria que tendeix a canviar la posició del ciclista sobre la sella, impulsant-lo cap amunt, i enrera. La flexió activa del genoll ajudarà a estabilitzar-lo, juntament amb la musculatura paravertebral lumbar, el psoas, i la musculatura abdominal.

Així doncs, pedalejar rodó té més a veure amb una correcta execució de la tècnica (memòria neuromuscular), que amb el fet de traccionar per a impulsar la màquina, o no. En aquest sentit, sí que he de dir que rodar amb pinyó fix ajuda molt a afavorir aquesta memòria neuromuscular, la qual propicia l'automatisme de la tècnica de la pedalada. Una filosofia de la vella escola, ja ho sé. Però es que alguns dels principis d'abans són vàlids encara avui dia. No tot ha de quedar al sac dels records, no? Ara que, no sóc partidari de fer-ho com es feia abans, en carretera, amb pujades i baixades que generen una cadència brutal. L'ideal és fer-ho a la pista. 

I es que rodant al velòdrom, una de les coses que aconseguim és millorar molt la propiocepció de la pedalada, detectar i minimitzar la diferència entre cames, i evitar la generació de punts morts, optimitzant la tècnica. 

Això és el que he sentit avui, que pedalejava rodó, sobretot en pla, malgrat anés a un ritme relativament elevat. A la pujada, ho he intentat també, tot i que he de reconèixer que quan la carretera s'enfila, augmento l'efecte pistó. 

La calor, i el dia de la setmana (dissabte), m'han allunyat de l'autovia per a cercar la tranquilitat i frescor de carreteres amb menys trànsit i més ombrívoles. 

Com que la intenció era cercar la comoditat pujant, i perllongar les bones sensacions gaudides al pla, he posat el 23 només començar a pujar, intentant mantenir una bona cadència. O he aconseguit només en part, ja que no es pot obviar que la gravetat fa pagar penyora quan un està passat de pes. De totes maneres, he gaudit molt de la pujada, no se m'ha fet tant feixuga com altres vegades, sobretot Sta. Creu d'Olordre. La pujada al Tibidabo no se m'ha donat malament, i la pujada al Forat del Vent, se m'ha fet relativament còmode. La darrera ascensió al Tibidabo, sí que se m'ha fet un xic pesada.


Us recomano el següent article: "Técnica de pedaleo ¿Influiye en la eficiencia? (aquíGui?o.



Publicado por cpradasg @ 21:00  | Altres
Comentarios (0)  | Enviar
Comentarios