dimecres, 24 de Juliol de 2013

Darrera tarda de la lliga de  pista al velòdrom d'Horta. 

Els velòdroms tenen forma d'anell, l'anell o anella màgica, diuen. I ahir, el d'Horta, ens va abillar a tots amb aquesta màgia, la màgia del velòdrom. 

Ahir, dos estels en aquest univers del ciclisme de base van brillar amb llum pròpia. Ni més, ni menys que altres, però no podem negar, que per a qui les seguim dprop, per a qui les estimem, les seves famílies, ho van fer de forma especial. 

La Judith, va fer la millor cursa que fins ara ha disputat sobre el velòdrom. Va gaudir, i ens va fer gaudir. Va arribar l'última, és cert, com gairebé sempre, sí, però... Ho va fer d'una altra manera. 

Avui, quan li preguntin: -Com va anar la cursa? No posarà cara de circumstància, no em mirarà abans de respondre, i no dirà: -Com sempre.  

Avui, amb els ulls brillants de joia, amb un somriure de felicitat, dirà: -Molt bé! 

I com ja li deia ahir a la seva àvia quan li explicava per telèfon com havia anat la cursa, explicarà: - He rodat dues voltes al davant (3ª ), després m'han passat, però he fet un esprint molt bo, i he anat unes quantes voltes al davant altra vegada, la primera. 

I es que ahir, van canviar coses. Ahir va descobrir que té cames per a rodar dins el pilot, per a sobrepassar-lo, per a rodar al capdavant, i que li queda poc, molt poc, per a gaudir del fons necessari per a aguantar el ritme durant tota la cursa. 

Ella sap que a mi no em preocupen els resultats, no li demano cap. 

Ella sap que a mi només m'importa que s'ho passi bé, i que l'únic objectiu que li plantejo és el de l'aprenentatge. I això ho supera amb nota. 

Millora dia a dia, i es nota. Clar que, els seus companys també, i això fa que el "puestómetro" es mantingui. 

La pressió se la posa ella. I es que quan es competeix, sigui al nivell que sigui, a ningú li agrada arribar el darrer, i menys, veure com aquesta circumstància es va repetint cursa darrera cursa. 

Jo em començava a amoïnar, no pel fet en si, que ja he repetit un munt de vegades que no em preocupa en absolut el lloc que faci, sinó per ella. Per com ho estava vivint. 

El que ahir va canviar, però, va ser l'actitud. Em va fer cas en el posicionament de la sortida en l'Escratx, i es va posar la tercera. 

Dues voltes va rodar en aquesta posició, i quan li vaig indicar que pugés i avancés posicions, no s'ho va pensar, i ho va fer. 

Va augmentar el ritme, i sense por, va ascendir pel peralt, i va avançar tots els seus companys de cursa fins posar-se al capdavant. S'hi va mantenir durant 3 voltes, fins que es va canviar el ritme, i va veure com un a un, l'anaven superant. Ella, però, no es rendia, i premia fort els pedals per a no quedar-se. Un cop a cua del pilot, li vaig dir que fes una volta "tope", i que després rodés tranquil·la fins acabar. A manca d'una volta, la van doblar, es va aturar davant meu i em va demanar que l'agafés. Estava cansada, realment cansada, i jo... Absolutament orgullós de la meva nena. 

Em vaig desentendre per complert de la cursa, tant que... Vaig maleir la meva manca d'atenció quan sento una veueta que em diu: -Carles, no me lo puedo creerpero, he ganado! 

Ostres tu! La Diana havia guanyat la cursa. 

Millor impossible! Em vaig alegrar tant... 

En Mateo, orgullós també, li va dir: -Hoy has corrido con esto- Tot assenyalant-li el cap. 

A l'eliminació, la Judith no va anar bé, ja que quan anava a prendre la posició de sortida, un altre li va prendre el lloc, i va haver de fer donar una volta sencera i situar-se l'última. 

Aquesta cursa va sortir molt més ràpida que l'escratx, i ja no va remuntar. A la Diana, força cansada ja, tampoc li va anar tant bé, però amb els punts de l'escratx es va situar al capdavant de l'Omnium, i va ser la guanyadora absoluta, molt bé Diana!!! 

En quant a la resta de curses i corredors, m'encanta veure competir els més joves. Se'ls veu una il·lusió, una frescura... Un bon fer entre companys, exemplar. Perquè malgrat siguin adversaris, són companys de cursa. Amics en molts casos. 

I sobretot, i malgrat el que molts pensen, veus que el ciclisme no està mort. Que hi ha nois i noies que els agrada, i volen seguir endavant. I pares, que els recolzen, que els volen veure ser feliços damunt les seves màquines, que es preocupen, els donen suport, els animen, i fins i tot els esbronquen (en alguns casos). 

El ciclisme continua viu, malgrat les grans dificultats per les que passa. Malgrat sembla que hi ha qui el voldria veure mort, i enterrat.


Publicado por cpradasg @ 20:29  | Judith.
Comentarios (2)  | Enviar
Comentarios
Publicado por Invitado
divendres, 26 de Juliol de 2013 | 0:30

felicidades por disfrutar con este deporte. y por inculcar  sobretodo valores y.compañerismo

Publicado por cpradasg
dilluns, 29 de Juliol de 2013 | 17:20

Moltes gràcies.

Carles.