divendres, 09 de Agost de 2013

Quan la veig... 

No puc evitar sentir orgull. No perquè hagi escollit ser ciclista com jo. No perquè del seu petit collet ja hagin penjat més medalles que del meu, fins i tot un bronze oficial al Campionat de Catalunya d'enguany, no. 

És l'orgull comparable al que sent un pare quan veu el seu fill donar les seves primeres passes. I ella, les està donant, primeres passes... Primeres pedalades. I les fa amb fermesa, amb il·lusió. 

Escolta, obeeix, i reconeix. 

Escolta tot allò que li indico, i en fa cas, ho executa gairebé a la perfecció, i en molts casos, sense plantejar-se el perquè. Després, quan li ho explico, no li costa reconèixer les raons. Té sentit comú. 

És impagable el plus de tranquil·litat que aquesta actitud proporciona, i més, quan la majoria de recomanacions que li faig, són per a garantir la nostra seguretat. Comet errors, sí. Però per a això estic jo, per a anticipar-me'n, i minimitzar les conseqüències. Va aprenent. 

És feliç damunt les dues rodes. Ella... I jo.  

M'encanta compartir afició. I això és el que m'agradaria, que dugués sempre al seu cor l'amor per la bicicleta, per l'esport més meravellós del món. I per a ser ciclista, per a ser un bon ciclista, no cal tenir un gran palmarès, ni tant sols haver competit. Com sempre dic, el ciclisme no necessàriament comença i acaba en la competició, hi ha molt més. 

És un mode de vida, és una cultura, una religió... Una manera de fer, de ser, de veure les coses, de compartir, respectar, i estimar. 

Es per això que, simplement amb compartir aquesta màgica afició, i veure-la tant feliç, també m'en fa sentir. 

Planyo qui és incapaç d'entendre-ho, qui en la bicicleta només veu un destorb, un joc d'infants, qui només en veu el perill. Un perill, que si existís un mínim de respecte entre les persones, no seria major que el de qualsevol altre esport. 

Planyo qui és incapaç d'intuir la grandesa de qui, en un moment donat, decideix sortir a la carretera... I pedalejar! Faci fred o calor, plogui o caigui foc del cel. 

Planyo qui, quan es troba amb qui ha decidit compartir un moment del seu camí pedalejant damunt l'asfalt, lluny de sentir admiració, és incapaç de reconèixer el seu esforç, la valentia del seu gest, o simplement respectar-lo com el que és, una persona que circula per un espai comú. Més vulnerable, això sí. Una vida per la qual s'ha de vetllar. 

Avui hem fet una volteta direcció Castelldefels com fem habitualment. 3quilometrets amb una petita dificultat. 1 quilòmetre de pujada al 4% aproximadament, amb un descanset al mig. 


Ja tenim doncs, tres recorreguts diferents per anar alternant a les nostres sortides pel Baix Llobregat.


Publicado por cpradasg @ 17:12  | Judith.
Comentarios (0)  | Enviar
Comentarios