dissabte, 17 de Agost de 2013

El desagradable so del despertador m'ha trencat el son. Un son que m'ha costat agafar, un son que... Si m'hi deixés portar, em duria lluny, molt lluny... Hores enllà. De fet, avui, així ha estat. 

Em costa, em costa molt matinar, i més si és per a sortir a pedalejar. Des que les nenes estan de vacances, crec que puc contar amb els dits d'una mà els dies que m'he llevat d'hora per a sortir a rodar. És diferent si ho he de fer per anar a treballar, o si prèviament he quedat amb algú. Aleshores no em costa, suposo que pel sentiment d'obligació que se'n genera. Però si ho he de fer per a mi... Uf... Em sento cansat, esgotat diria jo. I només pensar que he de sortir a donar pedals en solitari... Em desanimo! Tot i que sé, que en quan dono les primeres pedalades aquesta sensació desapareix. Tot i que sé que per més que dormi, la sensació de cansament no marxa. Tot i que sé que després, quan per fi em llevo, m'envaeix un sentiment de culpa per no haver sortit, un disconfort evident, una mala gaita... Que fa que no em senti bé durant la resta del dia. 

Avui és hagut d'escriure la crònica d'una sortida llarga en solitari, de més de tres hores, però no ha estat pas així. Res a dir, res a explicar. 

I demà... Demà toca sortir amb la Judith, de manera que no haurà problema per a llevar-se, agafar el cotxe fins el Prat, i començar a rodar en companyia de la meva filla ciclista. Ella sí es lleva aviat per a sortir a rodar. 


Publicado por cpradasg @ 20:43  | Sortides
Comentarios (0)  | Enviar
Comentarios