dissabte, 28 de Desembre de 2013

Gairebé una setmana ha passat des de la darrera sortida en bici. 

5 dies sense fer una sola pedalada, i segueixo amb el mateix dolor al pit, uf... Això ja em comença a escamar. 

Sé que els traumatismes toràcics són molt dolorosos malgrat no hagi fractura aparent, però... Es que ja són 15 dies sense millora. 

Han passat els Nadals, St.Esteve... Les nenes ja estan de vacances... Sé que per a mi no és la millor època per a donar pedals, però 2 o 3 dies a la setmana sí que podria fer. 

I si no és per la Judith... Em sembla que ni un! 

Ahir va insistir a sortir aquest matí. Bé, de fet, ja volia sortir divendres, però ens vam adormir. 

Avui doncs, la sortida era obligada. 

Hem complert amb el ritual de cada sortida. 

Vestir-nos, revisar les màquines, omplir bidons, anar al caixer a treure uns dinerets, anar a buscar el cotxe, carregar les bicis... I cap a Castelldefels! 

Allà, ens aturem davant la granjeta, entrem, i demanem l'esmorzar. Mentre el preparen, jo descarrego les bicicletes, i la Judith es calça les sabatilles i els botins. 

Avui estrena botins, guants, i buf, està de contenta... 

Tot just acabat l'esmorzar, apareix en Gregorio. Es pren un cafè ràpid, i ens acompanya en el nostre camí fins la rotonda d'Azkar. 

Normalment, és allà on deixem el cotxe, rodem fins Castelldefels, esmorzem, i tornem al cotxe. Ara, però, ens dirigim directament a Castelldefels, i fem la ruta d'una tirada (millor entreno). Així evitem entrar en un local calent, per a després, sortir, i tornar a donar pedals amb la suor que es congela sota els maillots. La sensació és ben desagradable, alhora que es multiplica el risc d'agafar un bon refredat.  

Bé doncs, fem camí cap a l'autovia, i posem roda direcció BCN. 

Mentre la Judith comanda la grupeta, i en Gregorio i jo anem xerrant, per darrera s'acosta un ciclista, i ens saluda efusivament. En Xavi! És en Xavi Ràfols que avui també ha decidit pedalejar una mica. 

En arribar a Azkar, na Judith i jo girem cua, ells dos segueixen camí de BCN, i nosaltres, ens enfrontem a un vent de cara gens agradable. La Judith ja es comença a queixar. 

Ja ha descobert, que per anar en bici, el vent no és gaire bon company de viatge. 

Em demana, d'anar als Horts i allargar una mica el recorregut. Sempre és agradable rodar pels Horts, es respira  una sensació de calma... I és curiós com, els conductors, pateixen una mena de metamorfosi sobtada que els civilitza repentinament. Enlenteixen la marxa per a que puguis passar amb seguretat pels estrets camins, arribant fins i tot a aturar-se. Perquè no fan el mateix a la carretera? Tan difícil és?


Publicado por cpradasg @ 19:33  | Judith.
Comentarios (0)  | Enviar
Comentarios