diumenge, 20 de Abril de 2014

Sí. Ja ho sé... 

Fa molt que no escric res. 

Serà perquè no tinc temps... 

Serà perquè estic cansat... 

Perquè serà que les meves cames ja no parlen amb l'asfalt? 

La passada temporada la vaig iniciar amb moltes ganes, després... Em vaig anar arronsant. Sembla que no aixeco cap. 

Vaig sortint de tant en tant, però hi ha alguna cosa que manca. Descurança encomanada, com si es tractés d'una infecció. La grupeta es va trencar per l'absència d'un amic.

Potser perquè tot sovint el penso, el trobem a faltar.

Ja fa uns anys... Ho sé! Ens costa sortir a pedalejar.

Es va envoltant de joventut allà a les rutes del cel. Les nostres grupetes més minses... La seva, malauradament encara creix. 

I ara penso en ell, i penso en ella... I en altres que... Sempre recordarem! 

Avui el cel s'ha posat a plorar, no m'animo a sortir, segur que ells... Estant rodant entre els núvols... Divertits, somrient, atacant-se, cercant àngels a qui perseguir. 

Damunt l'asfalt em sento viu! 

Assegut a la poltrona la vida se m'escapa.

No he d'oblidar que qui sí se'm va escapar un dia... Va ser la mort. No tinc cap dret a no gaudir de la vida, no he de deixar de donar pedals. 

5h de vida em vaig injectar fa dos dies, és com la sang que necessiten els vampirs per a seguir sojornant aquest món. 

I ara sento... Set! 

Necessito una dosi més de pedaleig sinó... Cauré novament en les tenebres de la desídia. 

Cavalcar hores i hores damunt la màquina màgica que un dia, vaig aprendre a muntar. 


Publicado por cpradasg @ 12:24  | Altres
Comentarios (0)  | Enviar
Comentarios