diumenge, 08 de Mar? de 2015

Quan obres una revista especialitzada en ciclisme, o xafardeges pels fòrums, tot sovint el que trobem referit a la tècnica es dirigeix a l'entrenament. Mètodes d'entrenament, proves de rendiment, tecnologia... Si vols anar més ràpid, has d'entrenar més, i fer-ho segons uns paràmetres determinats que el Gurú de torn et vol vendre. Consumir complemets" X", fer servir unes rodes "Y", emprar els dispositius "Z" o "K", fer-te estudis bio-mecànics... Etc, etc.  

Sense entrar en consideracions de si cal o no, entrar en aquestes dinàmiques, ja que òbviament hi haurà casos en que serà altament recomanable, i altres que no, voldria incidir en un aspecte que considero és la gran assignatura pendent dels ciclistes de carretera, sigui quin sigui el seu nivell. Una qüestió purament tècnica que es veu, tot sovint, embolcallada d'altres consideracions, més de caire temperamental.  

Em refereixo als RELLEUS. 

 

Quan parlem de relleus, tots sabem a que ens referim. És una tècnica que tots coneixem, i que tots hem fet en un moment o altre amb millor o pitjor fortuna.  

Tots els hem vist fer en competició, ja sigui en curses en viu o per la TV. A la TV es veuen perfectament, i personalment, veure un grup de ciclistes compacte donant relleus, ja sigui a la carretera o a la pista, em sembla d'una plasticitat exquisida, és com una dansa. Veure'ls entrar en la roda de relleus amb precisió mil·limètrica, és formidable. Però vaja, jo sóc d'aquells que quan fan una etapa sencera del Tour per exemple, i tinc la fortuna de poder-la mirar, no em perdo detall. Com roden, com pedalegen, les cadències, la manera de moure's al pilot, com baixen a per bidons... Etc. Al marge de la competició pròpiament dita. Molta gent diu que és avorrit veure ciclisme si no hi ha atacs. Jo em quedo absolutament hipnotitzat amb cada detall. Coses meves, clar.  

I tornant als relleus... Una tècnica aparentment tan senzilla com aquesta... Com és que costa tant de fer? I no em refereixo a la perícia en l'execució. Tots sabem que hi ha ciclistes molt hàbils damunt la bicicleta, i altres que no ho son tant. Em refereixo sobretot a l'actitud, perquè molta culpa de no rellevar correctament, és un problema d'actitud, desconeixement en molts casos, i poca rellevància donaria jo al pilotatge, tenint en conte que em refereixo a ciclistes habituats a rodar en carretera, que formen par de grupetes més o menys habituals, o de clubs cicloturistes que fan la seva sortida de cap de setmana. Els que es dediquen a la competició... Tampoc us creieu que ho fan tant bé, excloent als que han començat en escoles, i s'hi han dedicat uns anys.  

  

Com sol rellevar la gent?   

(Tingueu en compte que estic generalitzant, hi ha persones que ho fan molt bé, i no voldria molestar a ningú.)  

Doncs al revés.  

Sí, el més habitual és que una grupeta que va rodant a 30 km/h, i que comenci a fer relleus, acabi rodant a 40, amb gent despenjada, taquicarditzats, i amb el lactat per les orelles.  

Un va rodant a 30, per exemple, en filera de 1. I pensa... Coi, quin vent que bufa. Em fan mal les cames, i aquests xerrant al meu darrera i jo patint, quina barra! Però jo sóc molt "pata negra", i els treuré els ulls, jejeje... Primer error. Et vas fonent fins que un company té a bé, ocupar el teu lloc, doncs considera que "ja toca" o simplement perquè ja ets incapaç de mantenir el ritme original.  

I com fa aquest relleu? Doncs òbviament fent un avançament amb tota regla. O sigui, que si en principi es rodaba a 30, tu ja vas a 28 per fatiga, perquè augmenta el vent o perquè augmenta el pendent, i el company t'avança, ho ha de fer almenys 2 km/h més de pressa del que tu rodes, i això els més prudents. Tot sovint es pujen fins a 5 km/h, amb la conseqüent fuetada al darrera. Ja veus a la grupeta esprintant perquè fulanito "ha donat un relleu".  

El que anava ja petat es troba amb les cames ensurades, que quan arriben a la cua del pilot han d'esprintar per a no perdre roda, amb el conseqüent recordatori familiar del "bon samarità" que l'ha rellevat. Així costa recuperar-se, no?  

La història es va repetint amb diferents modalitats:  

-El que arrenca per a rellevar i porta a la grupeta a mil fins que peta, afluixa i un altre el passa.  

-El que, quan veu que l'avança un company, considera que encara té gas, i en contes d'aixecar el peu, encara apreta més, impedint l'avançament, augmentant el ritme de la grupeta o obligant al que s'ha entossudit a rellevar, a prémer encara més les bieles... Més que un relleu sembla la disputa d'una meta volant.  

-El que, mai se sap ben bé perquè, es fica a la roda de relleus, i quan li toca, no el dona mai... Etc.  

Però es que... Senyores i senyors, els relleus no es donen, es demanen!  

Què vull dir amb això?  

Doncs que el ciclista que va al capdavant del grup, s'aparta, deixant al que el segueix, exposat al vent, i es va deixant caure a cua del grup. Aquest moment és l'ideal per a relaxar-se, veure aigua, i descarregar les cames. Quan apareix el ciclista que precedeix al que va davant del darrer, es comença a imprimir una mica de velocitat, per a que quan arribi el que roda davant nostre en l'ordre de la filera (ara roda el darrer), no ens costi agafar la seva roda.  

Ara, ens limitarem a seguir la roda del que va al nostre davant, fins que aquest s'aparti. En aquest moment, no hem de fer res més que seguir rodant al mateix ritme al que anàvem. Només pel fet que el company ha deixat de tapar-nos l'aire, mantenir el ritme implicarà tenir que fer més força per a vèncer la seva resistència. Ens apartem novament, i tornem a deixar-nos caure.  

La dinàmica ha de ser la mateixa per a tots, de manera que es van configurant dues fileres paral·leles, una més ràpida que l'altra. En aquest sentit, la llei ens ampara, ja que els ciclistes podem circular en paral·lel, tant si anem només dos, com si es tracta d'un grup nombrós, el qual serà considerat per la resta d'usuaris de la via, com un vehicle únic.  

Els relleus poden anar des de pocs segons, o sigui, en el moment en que el ciclista que s'aparta ja circula en paral·lel amb el que va darrera nostre, nosaltres en apartem. Fins a diversos minuts.  

Es pot fer de manera uniforme en temps, o que cadascú faci el relleu de la durada que consideri en funció de la seva condició, o la intenció que es dugui. També les condicions de la carretera determinaran la manera de fer els relleus. L'estat de l'asfalt, l'existència o no de voral, la densitat de la circulació a motor, l'amplada de la via, el seu perfil, corbes, rotondes, etc.  

Sempre que he estat responsable d'una sortida o entrenament, m'ha agradat que en terreny favorable es rodi fent relleus curts. D'aquesta manera, al marge d'entrenar la tècnica dels relleus, el grup gaudeix d'un plus de seguretat. Quan els cotxes veuen un grup que roda en fila de 2, i a més a més, en continu moviment (roda de relleus), s'ho pensen molt més a l'hora d'avançar-nos.  

D'altra banda, la concentració que requereix realitzar la roda, fa que disminueixi el risc de caiguda per distracció (esmolador).  

I finalment, els quilòmetres cauen amb molta més facilitat, doncs es roda a bon ritme sense que això impliqui un sobreesforç per als que no estan tan forts.  

A més, si hi ha qui no va massa bé, sempre pot no entrar a la roda, o fer-ho només de tant en tant. És tant senzill com despenjar-se una mica quan el ciclista que està deixant-se caure arriba a l'alçada del que roda davant nostre. Llavors ens posem a la seva roda, i ell, al veure que no rodem enganxats a aquest, ja sap que ha d'entrar (també li ho podem indicar). Així podem deixar passar els ciclistes que calgui, fins que decidim incorporar-nos a la roda.


Anar a roda representa un gran estavi energètic ja que minimitza la resistència que l'aire genera sobre nosaltres. El 70% de l'energia que el ciclista empra en el desplaçament en pla, l'inverteix en vèncer la resistència de l'aire. I aquesta augmenta de forma exponencial amb la velocitat.


Publicado por cpradasg @ 0:05  | Entreno/Preparaci?
Comentarios (0)  | Enviar
Comentarios