dilluns, 06 de Abril de 2015

Avui a tocat matinar. 

Hem quedat els companys de Pista BCN per a fer una collserolada curteta. Santes creus, enllaçant amb el Tibidabo i tornar pel Forat del Vent. 

Personalment, fer Collserolades m'agrada, perquè és divertit. M'agrada pujar, i m'ho passo pipa baixant. Però com a entrenament... I més si és en grup, no és precisament el que més m'agrada, ja que a no ser que tothom tingui un nivell similar, es trenquen els grups, cadascú puja com pot, i s'assembla més a una sortida de MTB que a una de carretera. Puja... Baixa... Puja... Baixa... Espera als que s'han quedat... Uns que pugen fora de punt per a no quedar-se... Altres que pugen retenint-se per a intentar anar plegats... 

De totes maneres, he de reconèixer que avui, la gent s'ha comportat molt, i no ens hem desperdigat en excés, ni molt menys. Ha estat una sortida força divertida, la veritat. 

Si es considera com una sessió específica de muntanya... OK, sèries llargues en pujada, acumulades. 

Jo ho tenia molt clar. Iniciar els colls aguantant el canvi de ritme fins les 140 ppm, i a partir d'aquí, mantenir ritme intentant no augmentar el pols, ja sigui pujant corones o aixecant el peu en cas de dur ja el 23, malgrat això impliqués rodar a 10-12 km/h. I així ho he fet. 

Patia perquè pensava que rodant així m'agafarien un món, fer-ho anant sol és molt diferent, a més que la referència me la poso a 130 ppm. 

Tinc molt present que he de rodar aeròbicament, tot i en pujada. Fer-ho pujant no és fàcil, i menys si no es duen corones molt grans. 

Begues ja fa temps que la faig en aquests marges, tot i que em clavo força, sobretot a Bruguers, però avui he comprovat que aquest és el ritme de pujada que ara tinc. El qual em permet encadenar ports amb relativa comoditat. La fatiga bé per l'acumulació de quilòmetres, no per la intensitat, i ja és el que interessa. 

Rodar amb 34x23 a 10-12 km/h implica fer-ho entre 64 i 65 rpm. Una cadència massa baixa. Hauria d'anar a cercar els 14 km/h, m'acostaria a les 80 rpm (76). De fet, quan passo les costes a 16 km/h amb 19, ja m'hi acosto més. Malgrat només supero discretament les 70 rpm, i hauria d'anar almenys a 18 km/h. 

Pujant Begues, hi ha trams que els passo a velocitats "monodigitals", òbviament m'he d'oblidar de baixar cap corona, mentre no baixi dels 10 km/h en cap cas. 

No son intensitats lluny del meu abast, però per a millorar, hi ha quelcom que és més important que augmentar la força per tal de poder moure millor les multiplicacions i augmentar cadències, el pes. Mentre estigui amb sobrepès, serà complicat millorar. Per això aquestes sortides que superen les 4h, i les faig de manera aeròbica, son ideals. La qualitat, sí que queda encara massa allunyada. I més tenint en compte el limitador de potència farmacològic que estic obligat a prendre. Entrenar amb betabloquejadors és complicat, això de que la reactivitat cardíaca es vegi afectada, i el cor no es taquicarditzi en la mateixa mesura que augmenta la demanda d'oxigen... Complica molt les coses. S'ha d'incrementar la intensitat de manera progressiva, si no, les cames no van, malgrat no facin mal, no van i punt, és una sensació difícil d'explicar. 

Però vaja, tot és poc si et veus damunt la bici donant pedals. Poder gaudir de la teva passió... No té preu! 

Un cop acabada la volta, ens hem anat acomiadant uns dels altres, i m'he animat a pujar el Tibidabo per l'Arrabassada. Aquesta vegada, les 130 ppm m'han durat força més, ja que al pujar tot sol, no he incrementat el ritme més enllà per a no quedar-me gaire de la grupeta. 

La veritat és que he anat molt còmode, rodant al voltant de les 65 rpm. He d'anar més àgil, però... Ara per ara, és el que hi ha. 

Hehehehe... Em fa gràcia llegir-me, i més tenint en conte que abans no em feia cap plantejament d'aquests. Que s'havia d'anar ràpid? S'anava ràpid. Que havia de pujar tranquil? Es pujava tranquil. No costava moure cap multiplicació, tot era possible. Simplement passava que a les curses hi havia qui anava més de pressa... I altres que no.  

Ara les inquietuds són unes altres. Diarrees mentals? Potser sí. Però amb criteri! Hehehehe... 

Després de coronar el Tibidabo, m'he deixat caure cap a Vallvidrera, Molins, i tornada per St.Boi. Compartint asfalt amb una colla de tri-atletes que m'han anat de conya, això no obstant, ja se sap que aquests no saben què és rodar tranquils.

Al final gairebé 100 km en poc més de 4h. Això sí, l'Strava a tornat a fer de les seves i m'ha timat gairebé 20 km.

En fi...

Bona mona!


Publicado por cpradasg @ 21:42  | Sortides
Comentarios (0)  | Enviar
Comentarios